Resultats de la cerca

Fou fundada el 1952 per estudiants de l’Acadèmia Santa Cecília de Roma, al voltant del seu mestre Remy Principe El violí solista, plaça ocupada successivament per Félix Ayo 1952-67, Roberto Michelucci 1967-72, Salvatore Accardo 1972-77, Pina Carmirelli 1975-1986 i Federico Agostini 1986, exerceix també funcions de direcció Hom els considera una de les principals formacions especialistes en barroc italià, per bé que han dut a terme nombroses interpretacions d’obres d’altres èpoques

Deixeble de Joan Vila i Cinca i de Joan Vilatobà Formà part del grup del Cenacle, que animà la vida artística de Sabadell els anys immediats al 1939 Conreà successivament l’impressionisme i l’expressionisme Publicà diversos articles, un volum sobre L’art sabadellenc 1961-67, Las Brigadas Internacionales de la Guerra de España 1974, Sabadell, informe de l’oposició, 1788-1976 1975-82, en sis volums Des del 1980 fou director de l’Arxiu Històric de Sabadell

El 1186 passà als Lusignan-Issaudoun, i el 1249 als Brienne, fins el 1350, que passà a la corona El 1352 fou donat a Joan d’Artois, i passà successivament als Nevers 1472, als Cleve-La-Marck 1491, als Guisa 1640, als Orléans 1660, que el vengueren 1682 al duc del Maine, i, per enllaç, de nou als Orléans 1793 El darrer a portar el títol fou Gastó d’Orléans mort el 1922, net del rei Lluís Felip I

Ministre de l’interior 1963 i vicepresident del consell 1964, a partir del cop d’estat baasista del febrer del 1966 acumulà successivament les funcions de president de la República, cap del govern i secretari general del seu partit, malgrat les lluites fraccionals al si d’aquest, fins que al novembre del 1970 una nova revolta el desposseí de tots els càrrecs en benefici del general Hāfiz al-Assad i fou empresonat fins pocs mesos abans de morir

La capital és Saintes Rebé el nom de la tribu galla dels sàntons i formà part de l’Aquitània Presa successivament pels alans, els vàndals i els visigots 419, l’any 507 fou sotmesa per Clodoveu I Més tard, formà part del ducat d’Aquitània i el 1152 passà a Anglaterra pel matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Enric Plantagenet Reconquerida pels francesos, que la incorporaren a llur regne 1375, durant la Reforma fou un feu important del protestantisme a França

Fou successivament capital de la regió autònoma d’aquest nom de Iugoslàvia 1946-2003, Sèrbia i Montenegro 2003-06 i Sèrbia 2006-08 Des del 1999 és administrada per l’ONU i el seu estatut com el de Kosovo hi és en discussió Habitada majoritàriament per musulmans de parla albanesa, mostra un acusat contrast entre els barris moderns i la part vella, amb les seves mesquites És centre cultural, amb universitat fundada el 1970 i un bon nombre d’editorials

Hi ha indústria de la confecció i vidriera Antiga Tullum Leucorum , fou capital dels gals leucs Bisbat des de mitjan s IV, pertangué després successivament al regne franc, a la Lorena i a l’Imperi Germànic Al s XIII era ciutat imperial Per la pau de Westfàlia 1648 França n'esdevingué mestressa, i Vauban la convertí en plaça forta S'hi destaquen la catedral de Saint-Étienne s XIII-XV, la collegiata de Saint-Gengoult s XIII-XVI i l’ajuntament s XVIII

Es doctorà el 1957 a la Universitat de Buenos Aires Treballà successivament al laboratori de bioquímica de la Universitat de Cambridge i a l’Institut Nacional de Microbiologia de Buenos Aires S'exilià, i d’ençà del 1966 treballà una altra vegada a Cambridge, al laboratori de biologia molecular El 1984 rebé el premi Nobel de fisiologia i medicina compartit amb NKJerne i GJKohler pels seus estudis sobre els anticossos monoclonals i la regulació del sistema immunitari mitjançant idiotips i anticossos antidiotips

El 1930 es graduà en enginyeria i feu amistat amb Brežnev El 1940 ingressà al PCUS Després de treballar com a gerent en la indústria 1947-50, el 1955 fou nomenat viceministre d’indústria i els anys seixanta participà en el Gosplan Posteriorment, fou successivament vicepresident del Consell de Ministres 1965, vice-primer ministre amb Kosygin 1976, al qual succeí el 1980, un any després d’esdevenir membre del politburó Dimití el 1985, pocs mesos després que Mikhail Gorbačov accedís a la presidència

Fill i successor d’Aleix I A causa de la seva salut delicada el poder fou exercit, successivament, pel seu oncle Ivan Miloslavskij, germà de la seva mare, pels cortesans Jazikov i Likhačev i per Vasilij Golicyn Durant el seu regnat es difongueren els costums polonesos i les doctrines catòliques i s’inicià una reforma militar i administrativa Fou succeït pel seu germà carnal Ivan V i pel seu germà consanguini Pere I, sota la regència de la seva germana carnal Sofia