Resultats de la cerca

Es llicencià en dret a València i es doctorà a Madrid 1859 amb una tesi sobre el matrimoni Exercí com a advocat a València i des del 1868 a Madrid Com a membre del partit conservador, fou diputat –la primera acta l’aconseguí el 1864– i també ministre de Governació 1892 del govern de Cánovas del Castillo Fou senador i president del tribunal contenciós administratiu de l’Estat 1895 És autor d’una vasta obra d’història jurídica i dels moviments socials del s XVI, en general molt crítica amb la historiografia romàntica i documentada amb materials d’arxiu, encara que no sempre és objectiva ni…

Fou el màxim representant del corrent iconològic que fundaren a Alemanya Aby Warburg i Erwin Panofsky Fill d’una família de llauradors, estudià filosofia i lletres a Madrid, Granada i Sevilla, i s’especialitzà en història d’Amèrica sota la guia de Diego Angulo, americanista destacat i figura cabdal de la història de l’art de l’època Amb una beca del CSIC 1957, inicià els treballs de la seva tesi doctoral sobre l’arquitectura gòtica a la província de Burgos i al monestir de Las Huelgas Estudià també a Heidelberg amb Walter Paatz, que l’imbuí del mètode formalista El 1961 llegí finalment la…

Vida Després d’una primera formació a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, el 1893 entrà al monestir de Montserrat, on professà dos anys després Un cop acabada la teologia fou ordenat de prevere el 1902 Apassionat pel cant religiós i l’espiritualitat litúrgica, aviat establí amistat amb personalitats musicals i del moviment litúrgic de Catalunya Ll Millet, F Pujol, VM de Gibert, A Nicolau, Ll Romeu, P Altisent, Ll Car reras, H Anglès, etc, però especialment amb J Pothier, A Mocquereau i tota l’escola gregoriana del monestir francès de Solesmes Entusiasta de les Scholae…

Vida El 1942 es traslladà a Sevilla, i a tretze anys escriví el seu primer guió que presentà a Rafa Films El 1947 s’installà a Barcelona, on, a més de fer de guionista radiofònic, s’introduí en la indústria cinematogràfica com a ajudant de direcció o guionista amb Enrique Gómez, Carlos Serrano de Osma, Ignasi F Iquino, Xavier Setó, Miquel Lluch, Antonio Santillán, Miquel Iglesias, Tulio Demicheli i Joan Lladó El difunto es un vivo , 1955 Entre el 1954 i el 1955 dirigí el departament de guions d’IFISA, si bé moltes de les seves collaboracions no consten acreditades El seu primer llarg com a…

Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Films Cinématografiques Charles-Jean Drossner, París, Argos Films Barcelona ARGUMENT C-J Drossner GUIÓ Joan Palau i Vera FOTOGRAFIA É Renault blanc i negre, normal, Ramon de Baños, Josep Maria Maristany AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Salvador Alarma MÚSICA José Padilla projeccions INTERPRETACIÓ Georges Wagne Cristòfor Colom, Leontine Massart la reina Isabel la Catòlica, Nadette Darson Felipa, Marcel Verdier el rei Ferran el Catòlic, Francesc Tressols el ministre Fonseca, Enric López Don Joan de Sòria, Madame Lauriane Beatriz Enríquez, Monsieur Garat Bartomeu Colom,…

Rimbau fou substituït per Paco Mir Feren pràctiques a l’Institut del Teatre i debutaren al carrer fent mímica i pantomima, art que han mantingut al llarg de la seva carrera Després d’alguns espectacles infantils, estrenaren la peça Manicòmic 1982 seguida d’ Èxit 1984 Slàstic 1986 La botiga dels horrors 1987 Pels pèls 1990 Terrífic 1991 El barber de Sevilla 1993 Pel davant i pel darrera 1996 Entretrès 1996, representació d’una gravació d’una sèrie per a la televisió Tricicle 20 1999, muntatge antològic dels seus primers vint anys, i Sit o els incleïbles homes cadira 2002 Han…

Vida Abandonà els estudis de medicina per entrar a la companyia de teatre d’Ernest Vilches i abans de la guerra civil feu teatre i interpretà dos films, El 113 1935, Raphael J Sevilla i Las Tres Gracias As três graças , 1936, Leitão de Barros El 1940 reprengué la seva carrera i aviat es convertí en un actor de moda, amb títols com Harka 1940-41, Carlos Arévalo, Escuadrilla 1941, Antonio Román i Raza 1941, José Luis Sáenz de Heredia rebatejat el 1950 com El espíritu de una raza , amb guió de Francisco Franco sota el pseudònim de Jaime de Andrade, peripècia vital en què encarnà l…

Música culta Vegeu Espanya Música tradicional A més de la riquesa musical entorn del flamenc , Andalusia és dipositària d’un important llegat musical i coreogràfic d’arrel tradicional, part del qual posseeix encara avui una gran vitalitat que el fa també susceptible d’evolucionar com qualsevol altra modalitat de música popular actual Aquesta vitalitat es reflecteix, a més, en la vigència del flamenc o de les sevillanes en el mateix romancer andalús romanç , d’una acusada modernitat, tot i que en algunes de les melodies es pot observar encara una organització modal A Las Alpujarras, els…

La idea directriu de l’activitat d’aquestes institucions, sovint anomenades acadèmies de belles arts , ha canviat al llarg del temps unes vegades ha estat favorable per a la formació dels artistes, però, en moltes altres, pretengué situar la creació artística dins uns motlles que anullaven bona part de la personalitat La més antiga regularment constituïda fou l'Accademia del Disegno, de Florència 1563 En principi hom pot considerar aquestes acadèmies com a formes evolucionades de les corporacions medievals, en les quals hom determinava els drets i les obligacions dels artistes sense donar-los…

Generalment utilitza la llengua castellana i és de caràcter profà, tot i que a partir del segle XVI començaren a ser freqüents els de temàtica religiosa A l’origen es tractava d’una cançó breu, sovint d’arrel popular, utilitzada com a tornada o refrany i alternada amb una o diverses estrofes o cobles Amb el temps el terme començà a designar la composició sencera, molt freqüentment tractada polifònicament, i esdevingué el principal gènere musical del Renaixement ibèric Les colleccions més importants de villancicos polifònics a tres i quatre veus es troben en el Cancionero Musical de Palacio i…