Resultats de la cerca

Durant la Primera Guerra Mundial fou corresponsal al front aliat Fou ambaixador a l’Argentina 1928 Atret de jove per la ideologia anarquista, evolucionà més tard cap a la dreta a La crisis del humanismo 1919 propugnà un retorn als valors catòlics i tradicionals, davant la crisi del concepte d’autoritat de la societat contemporània Escriví Hacia otra España 1899, Defensa de la hispanidad 1934 i assaigs literaris Don Quijote, Don Juan y la Celestina 1926 i La brevedad de la vida en la poesía lírica española 1935 Morí afusellat

Nebot del paborde Vicent Calataiud Estudià filosofia i dret a la Universitat de València Exercí d’advocat, fins que, el 1807, obtingué un benefici a la parròquia de Sant Bartomeu de València Fou secretari de la inquisició de València des del 1807, i més tard 1819, fiscal del mateix tribunal de Mallorca A més de diverses obres publicades amb pseudònim, és autor del valuós Tratado de la nobleza de la Corona de Aragón 1788 i d’un Discurso sobre la segunda cosecha de seda, sus ventajas, sus inconvenientes 1787

Successor de Juli II, prosseguí el concili V del Laterà Practicà el nepotisme Afavorí el nou matrimoni de Lluís XII de França amb la germana d’Enric VIII d’Anglaterra i negocià un concordat 1516 amb Francesc I Més tard, preveient la millor situació de Carles V, l’ajudà econòmicament a sostenir les guerres d’Itàlia La seva butlla per a recollir diners per a la construcció de Sant Pere provocà la revolta de Luter qüestió de les indulgències , que no fou prou valorada pel papa Gran humanista, exercí el mecenatge Rafael, Miquel Àngel, etc

Proclamat voivoda de Cracòvia 1667, després de vèncer els turcs a la batalla de Khotin 1673 succeí el rei Miquel I El 1683 tornà a derrotar els turcs a Kahlenberg, i així contribuí a l’alliberament de Viena Les seves campanyes militars arribaren fins a Moldàvia i Bessaràbia 1684-85 Més tard, abandonat pels seus aliats austríacs, hagué de cedir a les pretensions de Rússia pel tractat de Moscou 1686 Influït per la voluntat de la seva muller, Maria Casmira d’Arquien, no sabé enfrontar-se a la noblesa

Era fabricant de draps Fill d’Antoni de Sagrera i Casanoves, que fou sabater i després batlle reial de Terrassa Lluità contra els francesos durant la invasió napoleònica A les ordres del comte de Càldagues, assaltà els francesos que assetjaven Girona per primer cop Ferit en una acció prop d’Òdena, fou condemnat a mort El general Manso aconseguí que els francesos li commutessin la pena per la d’empresonament Més tard fou rescatat Ferran VII el féu ciutadà honrat de Barcelona, cavaller i noble el 1817 i alcalde de Terrassa

Començà estudis de cant amb el mestre Vidal i Nunell, el 1912 El 1915 debutà al Teatre del Bosc de Barcelona, amb La favorita , de Donizetti El mateix any cantà La Gioconda al Liceu barceloní Passà a Itàlia ~1917, on cantà amb èxit a Bolonya, Gènova i Roma Actuà més tard a Buenos Aires, a São Paulo i tornà a Itàlia, on debutà al Teatro alla Scala de Milà el 1929 amb La forza del destino Després de la guerra civil de 1936-39 actuà novament a Barcelona

Ingressà al cos d’artilleria Participà en la conquesta de Menorca 1782 i en l’expedició contra Alger 1784 A Mallorca collaborà a l' Aurora Patriótica Mallorquina 1812-13 Participà en l’alçament constitucional del març del 1820 més tard fou governador militar de Barcelona A l’abril del 1820 fou fet membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el 1821 en fou nomenat president El 1822 fou capità general de Catalunya Fou destituït de l’exèrcit en caure el govern liberal 1823, però el 1826 fou rehabilitat

Pertangué a la Federació Revolucionària, després a la Unió Republicana , fins el 1906, i finalment al Partit Republicà Radical Antisolidari, fundador i redactor de La Rebeldía 1906-10, fou un dels líders dels Jóvenes Bárbaros , i com a tal participà activament, amb el seu germà Rafael, en els fets de la Setmana Tràgica s’exilià més tard a París Diputat provincial 1915 i conseller de treball de la Mancomunitat 1917-19, sofrí, el 1921, un gravíssim atemptat, obra dels Sindicats Lliures, que el mogué a apartar-se de la política

Redactor de La Publicidad , fou regidor de Barcelona per l’esquerra catalanista 1909-11 Afiliat més tard a l’Esquerra Republicana de Catalunya, en fou secretari, membre del comitè executiu i diputat per Barcelona al Parlament de Catalunya 1932, i hi actuà com a cap de la majoria mantingué sempre una estreta vinculació i amistat amb Lluís Companys, del qual fou també secretari particular Fou director general de treball de la Generalitat de Catalunya setembre-octubre del 1934 Exiliat a França el 1939, tornà al Principat el 1952

De família marinera, ingressà ben jove a la marina i participà en les guerres d’Àfrica 1860 i del Pacífic 1865-66 Membre de la Unió Liberal, fou diputat 1862 i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II, en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868 Partidari del duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a ministre de marina i d’ultramar, i s’oposà al pronunciament de Sagunt Acceptà més tard la Restauració i fou nomenat senador i vicealmirall 1881