Resultats de la cerca

La seva poesia, molt personal i a voltes d’una gran fantasia, es feu mereixedora del premi de les Lletres Occitanes 1955 Cal destacar  Lei cants dau deluvi 1967 Altres reculls són Lo cantic dau brau 1956, Lo poèma de l’ametla 1957, La cantada di cantadas 1960, Lo poèma dis amics 1963, Dichas d’un occitan dau sègle atomic 1967 i Poèmas politics 1959-74 Fundà l’editorial Comptador Generau dau Libre Occitan

Juntament amb els seus germans Giuseppe i Romualdo fundà a Florència un important arxiu fotogràfic 1854 que actualment manté la seva activitat comercial com a editora d’art La base d’aquest arxiu la constituïren fotografies del patrimoni artístic florentí i italià en general, tema que juntament amb el retrat centrà l’activitat dels germans Alinari i que actualment permet considerar-los uns dels més importants cronistes de la Itàlia del s XIX

De molt jove es traslladà a l’Havana, on exercí el càrrec de director i inspector d’escoles, i després, el de professor de psicologia i de pedagogia a la Universitat de l’Havana, on fundà un laboratori d’investigació pedagògica per a l’estudi de l’infant Treballà en el camp de l’educació social Dirigí les revistes cubanes Revista de educación i Revista de instrucción pública i publicà nombroses obres

Fundà amb M Altolaguirre la revista Litoral Els primers llibres, Tiempo 1925, Canciones del farero 1926, presenten certs contactes amb la poesia de García Lorca i d’Alberti La temàtica de la guerra civil es reflecteix en Llanto en la sangre 1937 i Cancionero menor 1938 Exiliat a Mèxic, la seva tasca fou incessant Mínima muerte 1942, Jardín cerrado 1946, Antología 1954, Nostalgias, sueños y presencias 1961, amb un accentuat subjectivisme i amb inquietuds metafísiques

Es doctorà en dret Arran de la Revolució del Setembre del 1868 ocupà diversos càrrecs polítics, com el de president del Comitè Liberal, i fou cap d’estadística de l’ajuntament de Barcelona Fundà i dirigí el setmanari satíric La Bomba i fou collaborador d' Un tros de paper , La Vanguardia , La Crónica de Cataluña i La Nación i de diverses revistes jurídiques També escriví obres teatrals en català, com L’arrenca queixals

Es llicencià a Barcelona i anà a París pensionat per l’Agrupament Escolar Catedràtic de patologia mèdica a Barcelona des del 1944, dirigí l’Escola de Càrdio-angiologia de la Universitat de Barcelona 1952 El 1955 fundà els Archivos Españoles de Medicina Interna i des del 1959 dirigí la Colección Española de Monografías Médicas Fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques 1958-66

Estudià a Constantinoble i formulà un sistema que intentava fusionar les doctrines platòniques amb les religions orientals Fundà diverses escoles de teologia i, com a conseller de l’emperador Joan VIII Paleòleg participà en el concili de Ferrara comprès en el concili Florència Escriví un Codi de Lleis que promogué controvèrsia a causa del seu antiaristotelisme La seva distinció entre les doctrines platònica i aristotèlica tingué certa influència en alguns humanistes del Renaixement italià

Professor a Göttingen 1868 i director de l’Escola d’Egiptologia del Caire 1870-79, fou nomenat bei i després paixà pel kediv Fundà 1863 la revista “Zeitschrift für ägyptische Sprache und Altertumskunde”, degana de les egiptològiques La seva obra, molt vasta, s’orientà preferentment cap els estudis demòtics Grammaire démotique , 1855 Dictionnaire hiéroglyphique et démotique 1867-82 i geogràfics Geographische Inschriften altägyptischer Denkmäler , 1857-60 Dictionnaire géographique de l’ancienne Egypte , 1879

Membre actiu de la Primera Internacional, fou expulsat de França pels fets de la Comuna 1871 i s’installà a Barcelona, on participà en la revolució republicana del 1871 i d’on també fou expulsat Residí a Suïssa i més tard tornà a França Repudià la violència i fundà el partit socialista-possibilista 1881 Fou president del consell municipal de París el 1905 Publicà La propriété collective et les services publics 1883

Ingressà a l’orde carmelità el 1898 i fou ordenat de prevere el 1905 Estudià a Roma i fou cofundador i professor de la Universitat Catòlica de Nimega Fundà 1925 la Unió de les Escoles Catòliques Tingué una gran activitat periodística S'oposà amb fermesa al nazisme, per la qual cosa fou deportat al camp de concentració alemany de Dachau, on fou mort amb una injecció letal Fou beatificat per Joan Pau II el 1985