Resultats de la cerca

La seva família emigrà als EUA el 1881, i n'adquirí la nacionalitat Entre el 1902 i el 1906 compartí un estudi amb Alfred Stieglitz Posteriorment, residí a París fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial Conreà alternativament la fotografia i la pintura, que abandonà de manera definitiva cap al 1920 Cal remarcar-ne les fotografies que publicà a “Vogue” o a “Vanity Fair”, principalment retrats, als quals donà caràcter directe i expressiu Fou director del departament de fotografia del Museu d’Art Modern de Nova York 1947-62

Cronista i arxiver de Villena, féu nombroses excavacions en aquell terme, incorporades al museu arqueològic local, fundat per ell el 1957, que des del 1967 du el seu nom i del qual fou director Publicà, entre altres obres, El yacimiento musteriense de la cueva del Cochino 1956, Bibliografía de Villena y su partido judicial 1958, El poblado de la casa de Lara 1961, El tesoro de Villena 1965, El oro de los tesoros de Villena 1969, i El Eneolítico en Villena Alicante 1981 i collaborà en diverses revistes especialitzades El 1982 obtingué el premi Montaigne

Format a Munic i, amb Hittorf, a París El 1834 construí el teatre de la cort reial de Dresden destruït el 1868 i reconstruït després allà mateix edificà el Museu 1847-55, considerat —com el teatre— obra mestra en el seu gènere Fugint de la revolució del 1848, s’installà a Anglaterra, on fou conseller artístic del príncep Albert Entre les seves obres posteriors hi ha el Burgtheater de Viena i, en collaboració amb Otto Brückwald, el Festspielhaus de Bayreuth 1872 Fou un dels promotors de la reacció neorenaixentista que succeí el neohellenisme

Treballà a Itàlia possiblement a Nàpols i a la ciutat de Mallorca, on el 1488 pintà amb Pere Terrencs la taula de Sant Sebastià Museu de la Catedral, d’una sequedat i un ritme constructiu insòlits La seva influència a Mallorca fou, però, escassa, damunt Martí Torner, Pere Terrencs, etc Féu després, ja a Castella la Vella, retaules a Montenegro de Cameros i a Los Balbases, així com una important collaboració al retaule major de la catedral de Burgos Museo Diocesano En la seva darrera etapa la seva qualitat decaigué notablement

Director del museu d’instruments de Berlín 1919, en temps del nazisme fugí a París 1933 i, posteriorment, als Estats Units 1938 Juntament amb OAbrams i altres, és un dels fundadors de la moderna etnomusicologia En els seus estudis adoptà una perspectiva evolucionista i s’interessà especialment pels instruments En aquest camp, amb EOHornsbostel posà els fonaments de l' organologia Publicà, entre d’altres Real-Lexikon der Musikinstrumente ‘Enciclopèdia pràctica dels instruments musicals’, 1913, Handbuch der Musikinstrumentekunde ‘Manual dels tipus d’instruments musicals’, 1920,…

Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula Museu de Belles Arts, València Anys abans el 1527 un tal Francisco Roviale treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino Collaborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma Bé que hi ha poques semblances entre aquestes obres, hom creu que són del mateix pintor

Format a Llotja, fou un gran amic de Picasso i assidu d’Els Quatre Gats Aglutinà al taller El Guaiaba un bon nombre d’artistes, que hi feien penya Participà en l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1898 i en la del 1907, on presentà el pirogravat Vallcarca en nit de lluna Museu d’Art Modern de Barcelona, obra de serena simplicitat que el situa ja entre els pioners del Noucentisme Integrat als serveis tècnics dels Museus d’Art de Barcelona, se centrà posteriorment en la fotografia documental

De família d’escultors, fou deixeble, a València 1874, de Modest Pastor i de l’Escola de Sant Carles 1877-83 Conreà un realisme anecdòtic, aplicat a vegades a temes historicistes en aquest sentit sobresurt la seva estàtua de Jaume I 1896, a Castelló de la Plana Sobresortí també com a retratista, i al Museu de Belles Arts de València hi ha el seu retrat del pintor Jacint Capuz 1886 Entre els seus deixebles figura, destacat, Josep Ortells Participà amb èxit a exposicions oficials i fou premiat a Chicago 1893

Format a la Sorbona, fou professor d’etnografia a la Universitat de Neuchâtel 1912-15, on reorganitzà el museu etnogràfic 1914 S'interessà per la realitat social tal com es manifestava en els medis rurals, el seu únic camp d’investigació Per a ell, l’etnologia, com les ciències naturals, té per objecte l’estudi dels fets vius, bé que estudiats dins el medi social en què es desenvolupen, concepció oposada a la sociologia oficial i al mètode històric La seva preocupació fou de conèixer el folklore francès no estudiat fins aleshores

Alumne de l’Escola de Sant Carles, a València, amplià estudis a París, Roma i Munic Residí a diversos països europeus, i se n'anà després als EUA, on destacà com a cartellista cinematogràfic Al Brooklyn Museum de Nova York efectuà 1932 una exposició antològica de la seva obra sobre el tema dels conqueridors Retornat a València, obtingué èxit pels seus paisatges i retrats El 1936 fou nomenat acadèmic de Sant Carles Al museu de València es conserven les seves pintures Pelotari i Autoretrat Pintor colorista, fou un dibuixant molt destacable