Resultats de la cerca

Autor de nombrosos treballs, entre els quals es destaca Les châteaux des croisés en Terre Sainte 1934-71 Treballà també sobre l’art català Notes sur la sculpture romane en Languedoc et dans le Nord d’Espagne 1923 Fou membre de l’Institut de France, conservador en cap honorari del Musée National des Monuments Français i conservador en funcions del museu Jacquemart André

La seva obra reflecteix la seva activitat política i les seves idees nacionalistes Les chants du soldat 1872, Nouveaux chants du soldat 1875, Marches et sonneries 1881, Chants du paysan 1894 També escriví obres de teatre L’Hetman 1877, Messire Du Guesclin 1895

Fou professor al Collège de France, des del 1876, data en què, en la sessió inaugural, afirmà de passada la influència directa dels felibres, i sobretot de Mistral, en l’origen mateix de la Renaixença, tesi que fou rebatuda per Joaquim ↑ Rubió i Ors l’any següent, a l’Acadèmia de Bones Lletres L’any 1872 fundà, amb Gaston Paris, la revista “Romania”, en què publicà, al costat de textos medievals francesos i occitans, alguns textos catalans Nouvelles catalanes inédites El 1876 viatjà a Mallorca en missió filològica És autor de Les derniers troubadours de la Provence 1872, La Chanson de la…

Fou el tercer president de la història del FC Barcelona A diferència dels seus antecessors, no havia participat en la fundació del club i no havia estat ni era jugador Ocupà el càrrec entre el 5 de setembre de 1902 i el 17 de setembre de 1903 Durant el seu mandat el Barça es retirà de la Copa Macaya i creà la Copa Barcelona, torneig que guanyà en la seva única edició i que donà pas al Campionat de Catalunya Introduí el rugbi com a nova modalitat dins el club Fou un dels impulsors de l’Associació de Clubs de Foot-ball, futura Federació Catalana de Clubs

Doctorat a les universitats de Lovaina 1947 i París 1958, des del 1943 fou estret collaborador d’ Henri Piéron i director adjunt del Laboratoire de Psychologie Experimentale des Sensations a l’École Pratique des Hautes Études de París, del qual esdevingué director el 1952 Investigà la percepció del temps i del ritme, el llenguatge i la memòria Collaborà en la reestructuració de la Universitat de París 1970, contribuí decisivament en el desenvolupament de la psicologia acadèmica a França i a establir lligams entre aquesta i la psicologia americana

El seu cognom real era Martin per això sovint fou dit Martini il Tedesco , per distingir-lo de Vicent Martín i Soler Serví Estanislau Lesczyński i treballà després a París, on estrenà òperes com Le rendez-vous nocturne 1774 Avui és recordat per la romança Plaisir d’amour

Inicià els estudis religiosos a Dax, i més tard estudià a les universitats de Saragossa 1596 i de Tolosa, al Llenguadoc Fou ordenat de sacerdot el 1600 El 1609 s’escapà i anà a Roma Fou capellà de Margarida de Valois i preceptor dels fills del comte de Gondi 1613 Seguí l’espiritualitat de Berulle, i vers el 1615 decidí abandonar tots els càrrecs i dedicar-se a servir Déu a través dels pobres El 1617 fundà la primera confraria de caritat, i el 1619 fou nomenat capellà general de les galeres Amb l’ajut de la comtessa de Gondi formà un equip de sacerdots per a l’apostolat rural, que es denominà…

Estudià romàniques a la Universitat de Cambridge Ensenyà a les universitats de Nottingham, Essex, Trinidad, Manchester i Belfast, on des del 1973 fou catedràtic i cap del departament d’espanyol Publicà l’antologia Medieval Catalan Linguistic Texts Oxford, 1964 i diversos treballs sobre filologia catalana Mossen Pere Pujol’s Documents en vulgar dels segles XI, XII & XIIIBarcelona, 1913 A partial retranscription and commentary , 1973 Medieval Catalan Literature , 1973 La expresión de las condiciones de realización imposible en el catalán medieval , 1976 i filologia hispànica S’especialitzà…