Resultats de la cerca

L’antiga església del castell de Solterra és situada prop les escasses ruïnes del castell, a 1204 m d’altitud, el punt més alt de les Guilleries És esmentat constantment en les deixes testamentàries del 1272 en endavant Per un fenomen natural, encara persistent, era coneguda per Sant Miquel de les Formigues Ara només en queda la planta i part d’un mur lateral de la capella rectangular, no romànica, que hi va subsistir fins als volts del 1915, en què va caure per vella i abandonada En resten algunes fotografies

Antiga església filial de Sant Quirze d’Arbúcies, de la qual queden vestigis sota el mas Blanc, del Rieral, al vessant esquerre de la riera d’Arbúcies El 6 de febrer de 923, en consagrar l’església de Sant Quirze d’Arbúcies, el bisbe Guiu li va sotmetre, entre d’altres, aquesta església Més tard consta com a simple capella, i al segle XVII se’n perden ja les traces Aquests escassos vestigis que n’han restat no han estat estudiats, ni tampoc s’hi ha fet una excavació que en pogués precisar la datació

El lloc del Morassac, avui un veïnat de masies al nord de Peralada, és esmentat en una llista d’alous infeudats pel monestir de Sant Quirc de Colera del darrer quart del segle XI Hi ha la capella de Sant Amanç, edifici bastit segurament als segles XVI o XVII i en part modificat en temps moderns El basament del seu absis semicircular podria ésser un vestigi d’un temple molt anterior, però, sense treballs d’excavació, són unes romanalles massa minses per a poder afirmar res en aquest sentit

El 1295 comença a parlar-se d’aquest castell o fortalesa que estava en possessió de Beatriu de Conangell i el 1322 Galzeran de Besora també hi tenia drets Tots dos reconeixien un cert vassallatge al senyor del castell de Lluçà El 1549 encara era dempeus i el senyor del castell es deia Pere Onofre Sala de Vic Les restes de l’antiga fortalesa es veuen prop del mas Montorró, de la parròquia de Sant Boi, gairebé al límit municipal amb Sant Agustí de Lluçanès, al pendent de la muntanya dels Munts

Ben pocs són els documents que fan referència a aquesta capella Al nostre entendre deu ser situada al mateix indret on al final del segle X hi devia haver l’església de Sant Martí, la qual donà nom al castell termenat de Sant Martí Sarroca, i al llinatge que el senyorejà En quedar inservible, se n’edificà un altre al mateix lloc d’estil gòtic i sota l’advocació de sant Joan El portal de l’actual església és adovellat amb arcs de mig punt, i les dovelles de les voltes són orlades

Aquesta església no apareix documentada fins el 1315, però segurament ja existia anteriorment, ja que el 1248 en una donació de títol patrimonial per rebre les ordes sagrades, signada per Guillem Pellicer de Vilafranca i la seva muller Geralda a favor de Bernat Barceló de Vilafranca, s’esmenten els béns que aquests tenien al terme del castell de Fontrubí, al lloc de Sabanell La primitiva església fou enderrocada al final del segle XVIII i se’n construí una de nova però no al mateix lloc Per aquest motiu avui no coneixem el seu emplaçament originari

El lloc de Cuberes és esmentat entre els anys 1048 i 1050, en què el comte Artau I i la seva esposa Constança donaren al monestir de Gerri el castell de Cuberes amb els seus homes i termes L’església de Santa Maria de Cuberes apareix documentada l’any 1105, com a església restituïda al monestir de Gerri pel bisbe Ot d’Urgell, possessió que és confirmada el 1164 en la butlla del papa Alexandre III Santa Maria de Cuberes ha estat identificada amb l’actual santuari de la Mare de Déu d’Espià

Malauradament no s’han conservat notícies documentals d’aquesta església En la visita pastoral del 1758 a la parròquia de Sant Salvador de Toló, consta la capella de Sant Isidre de la masia de “Puigredon”, que figura encara l’any 1904 dins de la mateixa parròquia De l’església de Sant Isidre de Pesquiró només es conserven part del mur sud i l’angle sud-oest, i alguns elements dels altres murs, que permeten veure que era un edifici d’una sola nau, construït amb un aparell de cÀrreu irregular, molt rústec de datació imprecisa

Aquest castell, avui desaparegut, es trobava al poble d’Embonui, situat a tramuntana del terme de Vilamur Com tots els castells d’aquest sector, Embonui formava part del vescomtat de Vilamur Les primeres referències sobre aquest castell són del 1282, quan Ramon de Vilamur, que s’havia revoltat contra Pere el Gran, hagué de lliurarli entre d’altres castells el d’Embonui, que li fou retornat posteriorment Com la resta del vescomtat, Embonui passà sota domini dels Cardona al final del segle XIV i més tard als Medinaceli

Les notícies històriques sobre aquest castell són escadusseres L’any 1120 Tedball de Vallferrera féu testament i deixà al seu fill Tedball en alou la meitat del castell i la vila d’Herba-savina “ ipso castro et villa de Erbasavina ” A diferència d’altres dominis que és relacionen en el testament, tinguts en feu pel comte de Pallars, Herba-savina era un domini alodial que Tedball devia compartir amb algun altre senyor Posteriorment Herba-savina formà part del vescomtat de Vilamur L’any 1831 n’era titular el marquès de Pallars i vescomte de Vilamur