Resultats de la cerca

Professor a Heidelberg i director de l’Institut Max Planck d’Investigacions Mèdiques, es destacà pels seus estudis sobre les vitamines A, H, K, algunes de les quals aïllà per primera vegada Estudià especialment les diferents substàncies del complex vitamínic B 2 , per a les quals introduí el terme flavines El 1938 li fou atorgat el premi Nobel de química

Vida Filla dels actors Felip Peña i Montserrat Carulla , estudià infermeria El 1974 s’inicià al Teatre Nacional amb El criat de dos amos Carlo Goldoni sota la direcció d’Esteve Polls, alhora que començà a intervenir en dramàtics televisius, on es prodigà amb una certa assiduïtat al llarg dels anys El 1976 debutà al cinema amb Cambio de sexo Vicente Aranda i l’any següent passà a formar part de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle que representà al Born una adaptació lliure i autogestionada del Don Juan Aquest grup format per Mario Gas, Enric Lucena, Assumpta Serna, Miquel Cors, Carme…

Fill d’un actor desaparegut durant la dictadura argentina, als tres anys s’exilià amb la seva família a Espanya Començà a actuar d’infant i, després de formar-se a Nova York, es feu popular com a actor de sèries de televisió, entre d’altres,  Nuevas aventuras de El Zorro 1990-93 De la seva filmografia sobresurten  Historias del Kronen 1995, de Montxo Armendáriz  Martín Hache 1997 i Roma 2004, d’Adolfo Aristarain  Plenilunio  1999, d’Imanol Uribe  Asfalto 2000, de Daniel Calparsoro  The Dancer Upstairs 2001, de John Malkovich  Vete de mí 2006, de Víctor García León  Bordertown 2006, de Gregory…

Estudià a l'Institut del Teatre, on fou deixeble de Fabià Puigserver  i es graduà en escenografia, activitat que desenvolupà des del 1975 associat amb Montse Amenós fins el 1995 Professor d’escenografia de l’Escola de Disseny i Art Eina, de l’Institut del Teatre i de l’Escola Superior de Cinema de Catalunya, acumulà una quantitat destacable de treballs al llarg de la seva trajectòria professional Estretament vinculat amb Dagoll Dagom , collaborà en la confecció de les escenografies i el vestuari de la major part dels espectacles de la companyia, entre d'altres,  Antaviana 1978, Mar i Cel 1988…

L’obra que el consagrà fou En la ardiente oscuridad , d’A Buero Vallejo Entre les seves interpretacions teatrals cal destacar el Max Estrella de Luces de Bohemia , de Valle Inclán, i Calígula de Camus, entre moltes d’altres Treballà sovint al cinema, on destacà a Cinco Lobitos 1945, Balarrasa 1950 i El inocente 1959, i per a la televisió Estigué casat amb l’actriu  Elvira Quintillà

Graduat el 1965, treballà a les universitats de Wisconsin 1966-67I i Yale 1975-76 i el 1983 fou nomenat director del departament de biofísica de membranes de l’institut Max Planck Arran dels seus estudis en biologia cellular, el 1991 fou guardonat amb el premi Nobel de medicina juntament amb B Sakmann, amb el qual descobrí els canals iònics de la cèllula i les seves funcions

Membre de les big bands de Billy Eckstine i Dizzy Gillespie 1945, el 1948 substituí Miles Davis en el quintet de Charlie Parker Fou un dels fundadors dels Jazz Messengers 1954, i poc després liderà The Jazz Prophets En 1956-58 estigué al quintet de Max Roach i més tard formà un grup amb Joe Henderson Actuà força per Europa amb seccions rítmiques que inclogueren, per exemple, Tete Montoliu

Les variacions són estudiades sobretot a l’atmosfera solar, on es manifesten en originar taques, protuberàncies, etc A la Terra donen lloc a diversos fenòmens elèctrics i magnètics L’activitat solar, sotmesa a un cicle d’uns 11 anys, ha estat estudiada d’ençà l’any 1980 pel satèllit Solar Max Mission SMM Observacions multidisciplinàries de fets possiblement relacionats amb aquest cicle podrien augmentar el coneixement de la climatologia terrestre

S'inicià en el teatre sota la direcció de Max Reinhardt, activitat que deixà per dedicar-se al cinema 1917 La seva figura es consagrà sobretot en el cinema mut de caràcter expressionista, encarnant tipus conflictius i turmentats De la seva filmografia cal destacar Das Kabinett der Dr Caligari 1919, Das Wachsfigurenkabinett 1924, Der Student von Pvag 1925, The man who laughs 1928, The Thief of Baghdad 1940 i altres

Deixeble de Max Bruch i de Maurice Ravel És el representant del nacionalisme musical a Anglaterra El seu estil, neomodal, s’inspira en els cants folklòrics anglesos, en els madrigals elisabetians i en Purcell Es dedicà també a la pedagogia musical i a la musicologia Entre les seves obres cal destacar A Sea Symphony 1910, Hugh the Drover 1924, The Poisoned Kiss 1936, Ephitalamion 1953 i Hodie 1954