Resultats de la cerca

Dirigí en diverses etapes el Reial Club Deportiu Espanyol En la seva primera temporada 1952-53, l’Espanyol fou líder durant la major part de la Lliga i acabà en quart lloc Continuà a la banqueta de Sarrià fins la penúltima jornada de la Lliga 1954-55 i hi retornà a mitjan campanya 1960-61 En l’edició 1963-64 tornà a l’Espanyol formant tàndem amb Pere Areso, però fou cessat abans d’acabar la primera volta de la Lliga

Davanter, començà destacant amb l’Espanya Industrial 1912-13 i després milità en el Futbol Club Barcelona 1913-16 i 1921-23, el Reial Club Deportiu Espanyol 1916-17, 1918-21 i 1923-26 i l’Atlètic Sabadell 1917-18 Guanyà tres Campionats de Catalunya 1913, 1916, 1922 i una Copa d’Espanya 1922 Jugà diverses vegades amb la selecció catalana i el 10 de juliol de 1927 fou objecte d’un homenatge, a Sarrià, juntament amb Canal Després de retirar-se, es dedicà a l’arbitratge

El 1296 comandà, amb Romeu de Marimon, el petit estol barceloní que collaborà en la conquesta de Múrcia per part de Jaume II, i sembla que també fou present en la flota catalana que bloquejà l’estret de Gibraltar, mentre els castellans assetjaven Algesires, el 1309 El 1313 era a Sicília amb l’almirall Bernat de Sarrià, nomenat almirall de Sicília, que l’envià com a missatger al rei Jaume II Ja a Barcelona, el 1314 hi enrolava tropes per compte del rei Frederic II de Sicília

Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Gràcia Deixeble de Bonaventura Puig i Perucho, formà part del grup Art Nou, de Sarrià, on exposà sovint al Centre Excursionista els Blaus Installat a Saõ Paulo 1953, exercí diversos oficis i entrà en contacte amb artistes catalans com Francesc Domingo o Pere Tort Hi celebrà exposicions el 1964 i el 1966 Havent retornat a Barcelona hi exposà el 1975 Conrea un figurativisme molt estilitzat que hom ha relacionat amb MCampigli, aportant-hi, però, un colorisme nerviós

Presidí el Reial Club Deportiu Espanyol 1947-58 Durant el seu mandat es resolgué el litigi que el club mantenia per la compra de Sarrià amb la família De la Riva, propietària del terreny, per la qual cosa l’Espanyol tingué camp propi per primera vegada a la seva història El 1951 construí la grada al gol sud, amb capacitat per a mil espectadors, i el 1956 edificà la nova tribuna La federació catalana li atorgà, a títol pòstum, la medalla al mèrit esportiu

El 1962 arribà al RCD Espanyol, acabat de descendir a segona divisió, procedent del primer equip del Sevilla 1960-62, club on s’havia format Davanter, en la primera temporada l’equip es classificà segon i en el partit de desempat de la promoció d’ascens un gol seu possibilità el retorn de l’Espanyol a la màxima categoria Romangué a Sarrià fins a la temporada 1965-66, en què disputà 71 partits de Lliga i marcà 11 gols Posteriorment jugà al Deportivo de la Corunya 1966-67 i el Llevant 1967-68

S’inicià en un dels primers clubs d’aquesta especialitat, l’HC Premià 1995-98 Més tard, passà pel Club Escolapis Sarrià, el CHL l’Escala i el CH Rubí Cent Patins, del qual també fou entrenador Aconseguí cinc Campionats de Catalunya i tres d’Espanya, i guanyà una Copa del Rei En l’àmbit internacional, participà en tres Campionats del Món 1998, 1999, 2003 En la seva única representació de la selecció catalana, aconseguí el tercer lloc a la World Cup 2004 Fou seleccionador català en la primera Lliga mediterrània

L’hàbitat, format per casetes unifamiliars, és dispers i és lloc d’estiueig i de segona residència de la menestralia En són característics els establiments de menjar amb coberts a l’aire lliure i les esplanades per a jocs Sorgí a partir de la construcció i inauguració de la línia del ferrocarril de Barcelona a Sabadell i a Terrassa 1917, que hi té estació Té una capella agregada a la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, municipi al qual pertangué fins el 1898, que fou agregat a Sarrià

Estudià al seminari conciliar de Barcelona i a la Universitat Pontifícia de Comillas Fou ordenat de sacerdot el 1939 i el 1944 fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, on convisqué amb el metge i sacerdot Pere Tarrés i Claret Vinculat a la fundació de la Unió Sacerdotal de Barcelona, l’any 1968 fou nomenat bisbe auxiliar de Barcelona Treballà especialment en l’aplicació de les reformes del Concili II del Vaticà a Catalunya, sobretot en la preparació de les versions en català dels llibres litúrgics