Resultats de la cerca

Emigrà a l’Argentina el 1920, on fou un dels principals promotors de la cultura catalana Fou director de la revista Catalunya de Buenos Aires i editor dels sis llibres que la revista publicà, en català i d’autors exiliats 1939-41, sota el patrocini de l’Associació d’Ajut a la Cultura Catalana

Es llicencià el 1951 Deixeble de Jaume Vicens i Vives, fou lector de castellà a Durham 1954-55, professor a la Universitat de Barcelona 1959, catedràtic d’història contemporània a València 1966 i, des del 1971, de la de Barcelona S’especialitzà en l’estudi de la població, història agrària i els moviments socials als Països Catalans D’entre els seus estudis cal destacar La colonia mercantil francesa en Barcelona a mediados del siglo XVII 1956-59 i, en collaboració amb Jordi Nadal, La population catalane de 1553 à 1717 1960, Barcelona en 1717-1718, un modelo de sociedad preindustrial 1963 i La…

El 1866 creà l’Institut Mèdic de Barcelona i fou catedràtic a Santiago Retornat a Barcelona, hi fou el catedràtic d’higiene 1867, primer titular i de clínica quirúrgica 1871 i, des del 1892, degà de la facultat de medicina Impulsor de l’Hospital Clínic, des del 1873 dirigí el manicomi de Nova Betlem Introduí a l’Estat espanyol els estudis de psiquiatria i, en general, els corrents més avançats de la medicina del seu temps, i advocà clarament, en psiquiatria, per l’organicisme, i en ciència, pel positivisme Fundà les revistes La independencia Médica  1896 i la Revista Frenopática Barcelonesa  …

Es doctorà en medicina a Montpeller El 1800 fou membre d’una comissió enviada a Andalusia pel govern francès per estudiar una epidèmia Viatjà per Europa per estudiar arts aplicades i escriví, juntament amb JM de San Cristóbal, una Química general aplicada a las artes 1804 Fou representant de Catalunya a les anomenades corts de Baiona 1808 Josep Bonaparte el féu director de les manufactures reials i el 1809 l’envià al Principat com a comissari reial però, arraconat per les autoritats franceses, restà reduït a controlar els proveïments de les tropes napoleòniques a l’Empordà Acabada la guerra s…

Descendent d’una família de músics, a divuit anys es traslladà a Barcelona, on treballà com a violinista al Gran Teatre del Liceu El 1851 anà a París com a director d’una companyia de ballet, per a la qual compongué algunes obres La seva actuació a França li proporcionà molt bones crítiques i cridà l’atenció de DFE Auber Ingressà al conservatori de la capital francesa i guanyà el segon premi de composició Fou violinista i director de diversos teatres de París, fins que el 1854 tornà a Catalunya i aconseguí la plaça de mestre de capella de Castelló d’Empúries El 1858 marxà a Le Havre, on li…

Oncle de Ramon de Copons i de Grimau, durant la Guerra dels Segadors fou destacat a Tivenys pel comte de Savallà, amb el terç de la vegueria de Tortosa per impedir el pas cap a Tarragona del marquès de Los Vélez, alhora que ho feien Ramon de Guimerà a Xerta i Josep de Margarit i de Biure a Tivissa 1640 Aconseguí només de prendre per assalt Horta de Sant Joan, amb l’ajuda de les companyies de miquelets del capità Cabanyes El 1642, a les ordres del mariscal La Motte, caigué mortalment ferit a la batalla de l’hostal de la Grua, prop de Sant Celoni

Ardiaca i canonge de Barcelona i inquisidor de Catalunya, durant el seu episcopat a Girona publicà Espiritual recreo de l’ànima per a exercitar-la a alabar i servir a Déu sd A Tarragona destinà una part de les rendes als pobres i convocà quatre concilis provincials 1733, 1738, 1745 i 1752 Era germà d’ Agustí de Copons  

Afiliat a Estat Català, collaborà amb el grup d’acció Bandera Negra i comandà un dels escamots que organitzà el complot de Garraf contra Alfons XIII maig del 1925 Condemnat a mort, li fou commutada la pena per la de cadena perpètua Amnistiat a la caiguda de la Dictadura, en proclamar-se la Segona República 1931 es posà al capdavant dels escamots en defensa de la República Catalana No acceptà la conselleria de treball de la Generalitat Uns quants mesos després convocà una assemblea d’Estat Català a l’Ateneu Empordanès Barcelona, que presidí amb Ventura Gassol, Jaume Aiguader i altres, en la…

Deixeble de JMassià, BKatone i YMenuhin Es presentà com a solista al Palau de la Música Catalana el 1967 amb el Concert per a violí de Brahms Ha estat premiat en els concursos Carl Flesch 1972, JThibaud 1975 i Reina Elisabeth 1976 El 1972 interpretà amb Yehudi Menuhin el Doble concert de Bach en el Festival de Londres L’any 1989 fou nomenat director de l’Orquestra de Cambra del Palau de la Música Catalana, succeint Juan José Olives 1986-1988 i Joan Pàmies 1988

Fou lector, definidor, cronista de l’orde a Catalunya i examinador sinodal del bisbat de Barcelona Publicà Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, desde su origen hasta el 1400 1738, Traducción de la vida del V Buenaventura Gran 1733 i Sermón de Nuestra Señora de la Gleba 1725