Resultats de la cerca
Es mostren 2473 resultats
cap de la Nau
El cap de la Nau
© Fototeca.cat
Gran promontori de la costa de la Marina Alta que constitueix l’extrem més oriental del País Valencià; és l’avançament dins la mar de les serralades prebètiques.
Situat dins el municipi de Xàbia Marina Alta, correspon al Promontorium Ferrarium , que separava el sinus Sucronensis i el sinus Illicitanus dels antics Els materials geològics, cada cop més vells vers el S, componen faixes paralleles des del Miocè al Cretaci inferior, que cabussen al NE La toponímia, no gaire unànime, té una versió marina, més senzilla, que només conté el cap de Sant Martí i el de la Nau pròpiament dit 116 m alt, al S del sector més oriental del promontori, on hi ha un far, i una altra de terra, on se succeeixen, de N a S, el cap Prim, la platja i l’illa del…
Institut Français de Recherche pour l’Exploitation de la Mer
Institut francès orientat a la recerca marina, tant fonamental com aplicada, com també a l’explotació sostenible dels oceans.
Més conegut per Ifremer, es creà el 1984 a partir de la fusió de dos organismes ja existents l’Institut Scientifique et Technique des Pêches Maritimes ISTPM i el Centre National pour l’Exploitation des Océans CNEXO El primer, creat el 1918, estava orientat principalment a la recerca marina i a l’assesorament relacionats amb els recursos pesquers El CNEXO, fundat el 1967, s’orientà cap a la recerca i explotació dels oceans més en general Actualment l’Institut està repartit en cinc grans centres de recerca distribuïts entre la França metropolitana i els territoris d’ultramar Tahití…
Institut de Ciències del Mar
Institució oceanogràfica fundada a Barcelona el 1951 amb el nom d’Institut d’Investigacions Pesqueres, a partir de la secció de biologia marina del Patronat Juan de la Cierva, dirigida successivament per F. García del Cid i B. Andreu.
Tenia laboratoris a Blanes, Castelló de la Plana, Vigo i Cadis El 1957 l’Institut s’installà a la Barceloneta Els anys setanta els centres de Barcelona, Vigo i Cadis s’independitzaren El 1987, any que rebé el nom actual, hom reestructurà els seus departaments i hi afegí l’Institut de geologia marina Jaume Almera, del CSIC El 2001 es traslladà al nou Centre d’Estudis Marins i Mediambientals del CSIC, construït al Port Olímpic de Barcelona Des del 1955 publica la revista Investigación Pesquera , que posteriorment adoptà el nom de Scientia Marina , d’un notable nivell…
la Costa Blanca
Nom aplicat dins la terminologia turística, inicialment, al litoral de la Marina i, després (1965), estès com a ‘‘denominació geoturística’’ oficial a les costes de les províncies d’Alacant, Múrcia i Almeria fins al cap de Gata.
Aquesta ampliació oficial contradeia una pràctica anterior, quelcom fluctuant, per la part septentrional, fins que hom trobà la de la Costa dels Tarongers o de la Tarongina, però no pel sud Tanmateix, la presència turística del litoral murcià ha estat insignificant fins que hom ha bastit els immobles de La Manga del Mar Menor Els organismes oficials, tanmateix, s’han vist obligats a discriminar la Costa Blanca A, o sia la part que resta involucrada al País Valencià Caldria cercar els més remots precedents de la designació en l' Ákra Leukḗ ‘elevació blanca’, que empraren els mariners grecs per…
regió d’Alacant
Regió del País Valencià que comprèn les comarques més meridionals de llengua catalana: la Marina Baixa, l’Alacantí, el Mitjà Vinalopó i el Baix Vinalopó.
Juntament amb la regió d’Oriola, que comprèn les comarques meridionals de llengua castellana i del País Valencià, correspon —llevat la Marina Baixa i Xixona— a la zona de l’actual País Valencià no incorporada al regne de València fins al 1304, que formà, fins al 1707, una governació separada de la resta del país, amb centre a Oriola governació d’Oriola i que, fins el 1957, integrà el bisbat d’aquesta ciutat D’altra banda, juntament amb la part septentrional d’aquesta mateixa regió d’Oriola, la regió d’Alacant correspon al conjunt de les àrees comercials d’Alacant i d’Elx
cavitació
cavitació d’una hèlix marina en una bassa d’experimentació de models
© Fototeca.cat
Física
Conjunt de fenòmens relacionats amb l’aparició de cavitats a l’interior d’una massa líquida en moviment, quan la pressió ateny valors prou baixos.
És un fenomen nociu que condiciona fortament el disseny de tot element hidràulic i pot aparèixer a l’aspiració de les bombes, a l’evacuació de les turbines, a les hèlixs marines, a comportes i vàlvules, etc Analitzant-lo experimentalment, hom observa una interferència de dos fenòmens vaporització del líquid, que caracteritza pròpiament la cavitació i es produeix quan la pressió local es fa igual a la tensió de vapor, i despreniment de gasos dissolts Els efectes de la cavitació són alteració del corrent limitació del cabal i caiguda del rendiment, soroll i vibracions, atac del material de les…
Vicent Eugeni Miquel i Madaleno
Literatura catalana
Poeta i comediògraf.
Maçó i republicà, fundà diverses revistes, entre les quals “Las Germanías” Gran orador, arribà a ser president de la Junta Provincial d’Alacant del partit federalista de Pi i Margall De la producció en català destaquen els poemes històrics La guerra de les Germanies i L’expulsió dels moriscos , i el sainet Micos i mones, o L’estreno de la Plaça 1888
Eduard Genovés i Olmos
Literatura catalana
Poeta, dramaturg, assagista i bibliòfil.
Fou batxiller en ciències i lletres i doctor en teologia Publicà el Catàleg descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana des de l’any 1474 fins 1910 1911-14 i el treball Sobre l’expulsió dels moriscs del Vall de Guadalest , pel qual fou nomenat soci de mèrit de Lo Rat Penat La seva obra poètica, de rerefons religiós, està influïda per la literatura clàssica i el romanticisme francès i alemany Guanyà diversos premis als Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València i, el 1915, fou proclamat mestre en gai saber El mateix any publicà Poesies , una antologia que aplega poemes propis i…
Antonio Cortis
Música
Nom amb què és conegut el tenor valencià Antoni Montón i Corts.
Vida Estudià al Conservatori de Madrid, gràcies a una beca Si bé inicialment realitzà estudis de violí, el canvi de veu el feu decidir pel cant Actuà, en petits papers, al Liceu i al Teatro Real de Madrid i el 1916 interpretà el paper de Cavaradossi Tosca al Teatre Espanyol de Barcelona Un any després debutà al Colón de Buenos Aires al costat d’Enrico Caruso Entre el 1924 i el 1932 fou una figura assídua de la Civic Opera de Chicago, on sempre fou molt apreciat El 1926 hi cantà l’estrena americana de La cena delle beffe d’U Giordano El repertori que interpretà en aquella ciutat incloïa els…
Miquel Escoda Martí
Rugbi
Jugador de rugbi i dirigent esportiu.
Els anys setanta formà part de l’equip del FC Barcelona com a segona línia Fou nou vegades internacional amb la selecció espanyola júnior i tres amb l’absoluta A la dècada dels vuitanta fou delegat de la secció de rugbi del Barça Com a directiu, fou vicepresident de la Federació Catalana de Rugbi i de l’Espanyola durant quatre anys
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina