Resultats de la cerca

Gaudí de la confiança de Felip II Membre del Consell de Castella, fou president del Consell d’Itàlia 1563 i inquisidor general 1573 Ajudà Antonio Pérez en el seu ascens polític i, amb l’ajut d’aquest, esdevingué arquebisbe de Toledo 1577, on convocà un sínode 1582 a favor de la reforma tridentina

Net d’Albert de Quintana i Combis Molt amic de Pere Coromines, del qual fou passant, s’afilià a la UFNR i collaborà en El Poble Català El 1912 s’uní momentàniament al reformisme de Melquíades Álvarez Després fou diputat provincial per Girona el 1918 i el 1921, com a membre del Partit Republicà Català Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, per l’abril del 1931 fou governador civil de Girona i poc després diputat a corts

Possiblement estudià dret i els últims anys s’ordenà de sacerdot Conreà sobretot l’entremès costumista, satíric i moralitzant, i publicà la colleció titulada Jocoseria Burlas veras, o reprehensión moral y festiva de los desórdenes públicos 1645, que inclou entremesos representats, entremesos cantats, amb addició de música i ball, lloes i xàqueres Això no obstant, la seva vastíssima producció ofereix greus problemes d’atribució i cronologia D’ella cal destacar El talego-niño, El borracho, Los condes fingidos, El guardainfante , etc

Abans de dedicar-se al cinema, fou jugador de futbol professional al primer equip de la Reial Societat de Sant Sebastià 1954-58 Els anys seixanta fundà una productora dedicada als nous realitzadors del cinema espanyol al marge de la indústria oficial del règim franquista Impulsor de l’obra de Carlos Saura a partir de La caza 1965, consolidà posteriorment un equip tècnic que atorgà un segell de garantia a productes del cinema de l’Estat espanyol com El espíritu de la colmena 1973 i El Sur 1983, de Víctor Erice El desencanto 1976, de Jaime Chávarri Pascual Duarte 1976, de Ricardo Franco Tasio…

Estudià dret a Barcelona Fou collaborador de Lo Sometent i d’altres revistes de Reus amb el pseudònim Lluís de Gonzaga Secretari de la legació espanyola al Vaticà, a Costa Rica i a Berna, es destacà per la seva tasca humanitària, a la Societat de Nacions, a favor dels presos i els ferits de la Primera Guerra Mundial Publicà obres com Suiza y el progreso social 1931, La embajada de Saavedra Fajardo en Suiza Apuntes históricos 1639-1642 1931 i Apuntes hispano-suizos 1931

Probable deixeble de Cajés, l’ajudà a acabar els quadres commemoratius per al Saló de Regnes Hom pot parlar d’ell com a pintor de temes religiosos, retrats reials, paisatges i natures mortes Hom cita com a obra certa de la seva mà el Sant Jeroni 1636, Barnard Castle Museum

Regidor i tinent d’alcalde de Maó, dimití el 1866 per incompatibilitat amb la política de Narváez Fou secretari de la Junta Revolucionària de Maó el 1868 i elegit diputat pel partit progressista a les corts del 1869 Fou després director general de duanes i diputat per Menorca el 1871 i el 1872 Havent passat al camp republicà, fou de nou diputat per Menorca en quatre ocasions entre el 1886 i el 1899

Provinent del teatre, es destacà en el film Suez 1938 Més tard interpretà Mark of Zorro 1940, Blood and Sand 1941, The Razor's Edge 1946, Witness for the Prosecution 1957 i la biografia The Eddie Duchin Story 1956

Es doctorà en dret Arran de la Revolució del Setembre del 1868 ocupà diversos càrrecs polítics, com el de president del Comitè Liberal, i fou cap d’estadística de l’ajuntament de Barcelona Fundà i dirigí el setmanari satíric La Bomba i fou collaborador d' Un tros de paper , La Vanguardia , La Crónica de Cataluña i La Nación i de diverses revistes jurídiques També escriví obres teatrals en català, com L’arrenca queixals

Setè duc d’Arcos, de Maqueda, de Terranova, de Ciudad Real, d’Aveiro i de Torres Novas, marquès d’Elx i de Zahara, comte de Bailèn i baró de Patraix i de Planes Net del quart duc d’Arcos i de la vuitena duquessa de Maqueda Filipista, fou nomenat lloctinent de València per Felip V en el moment que el País Valencià s’havia adherit a la causa austriacista, motiu pel qual el seu càrrec fou nominal i es limità a dirigir l’exèrcit filipista del front valencià fins que fou rellevat en el càrrec 1706