Resultats de la cerca

Llicenciat en lletres 1939 i filosofia 1941 a la Universitat de Bolonya, estudià la música de l’Edat Mitjana amb U Sesini La seva tasca com a promotor dels estudis musicològics a la Itàlia del període que seguí la Segona Guerra Mundial fou molt activa Fou professor de literatura llatinomedieval 1951 i de paleografia musical 1955 a la Universitat de Bolonya, i de filologia romànica 1953-57 i d’història de la música 1955-71 a la Università Cattolica de Milà El 1968 fou nomenat director de la Scuola di Perfezionamento in Musicologia de la Universitat de Bolonya Creà la revista de filologia…

Fou alumne de G Ursino, M Giordano i G Greco al Conservatorio dei Poveri di Gesù Cristo a Nàpols Estigué al servei de la capella hispànica d’aquesta ciutat i el 1695 fou cridat per Carles II de Castella per a organitzar la capella musical de Barcelona, on romangué fins el 1713 Aquest darrer any es traslladà a Viena, on fou mestre de cant de l’emperadriu i a partir del 1720 succeí a G Genuesi com a compositor de la cort Porsile compongué més de vint obres dramàtiques de temàtica profana i tretze oratoris, a més de cantates de cambra, duos i peces instrumentals Estilísticament pertany al primer…

Probablement es formà amb Pietro Taglia a Milà A partir del 1564 ocupà el càrrec d’organista a l’església de San Ambroggio Maggiore de la seva ciutat natal i des del 1580 ho feu a la catedral milanesa Segurament mantingué algun contacte amb la cort bavaresa, però és improbable que mai sortís d’Itàlia La seva activitat com a compositor se centrà especialment en el gènere madrigalesc També va cultivar altres gèneres, com canzoni napoletane i canzonette El seu estil es veié fortament influït per la personalitat i les obres de Vincenzo Ruffo i Nicola Vicentino Allò que el caracteritzà fou l’ús…

Inicià la seva formació musical al Conservatori de Mesina i la continuà al Conservatori B Marcello de Venècia, ciutat on tingué F Donatoni com a mestre Després d’ampliar els seus coneixements de composició als Cursos de Darmstadt amb G Ligeti i K Stockhausen, es formà com a director amb B Maderna, a Siena, i amb H Swarowsky, a Viena El 1975 fundà el Bruno Maderna Ensemble, mentre actuava cada cop més sovint al capdavant de diverses orquestres simfòniques L’any 1978 debutà com a director operístic a La Fenice de Venècia, el 1983 fou nomenat titular de la New Philharmonia Orchestra de Londres i…

Estudià al Conservatori de Nàpols i el 1951 debutà al Teatro Mercadante de la mateixa ciutat amb La Traviata Fins el 1956 romangué com a assistent al Teatro San Carlo de Nàpols i posteriorment fou director musical a Linz 1961-62 i a la Deutsche Oper de Berlín 1962-68 L’any 1967 debutà a l’Òpera de San Francisco i el 1971 ho feu al Covent Garden de Londres, on el 1987 dirigí una reeixida versió de La bohème Fou director titular de l’Orquestra Simfònica Americana de Nova York del 1982 al 1984 Dirigí per última vegada el 1989, poc abans de morir, i ho feu a Munic, en una reeixida producció d'…

Començà de molt jove com a director teatral i rodant curtmetratges Posteriorment treballà per a la RAI en reportatges i documentals El 1982 guanyà un premi al Festival de Cinema de Salern amb el documental Le minoranze etniche in Sicilia Debutà com a director el 1986 amb Il camorrista al qual seguí l’èxit internacional Nuovo cinema paradiso 1988, que entre altres premis li valgué un Gran Premi del Jurat del Festival de Canes el 1989 i l’Oscar a la millor pellícula estrangera el 1990 Posteriorment ha estrenat Stanno tutti bene 1990, La Domenica specialmente 1991, Una pura formalità 1994, L’…

Polític sicilià S'oposà en el parlament a Ferran IV de Nàpols Després d’un exili 1811-12 a l’illa de la Pantelleria fou nomenat president de la cambra dels pars 1820 Participà en la reeixida revolta liberal del 1812 Restablert l’absolutisme 1821, restà al marge de la política

Tingué un paper molt actiu en el moviment revolucionari italià de la fi del s XVIII Fou membre del directori de la República Napolitana del 1799

Fundà i dirigí amb Giovanni Papini les revistes literàries Leonardo i La Voce Després exercí de professor de literatura italiana als EUA, a la Columbia University, i organitzà la compilació de l’utilíssim Repertorio bibliografico di storia e della critica della letteratura italiana 1937-48 En collaboració amb G Papini escriví La cultura italiana i Vecchio e nuovo nazionalismo , i, posteriorment, Il sarto spirituale 1907, La vita di N Macchiavelli fiorentino Publicà també el Manifesto dei conservatori

Treballà a Florència palau Capponi, llotja de la plaça de Miquel Àngel, passeig del Viale dei Colli i urbanització del turó de San Miniato al Monte