Resultats de la cerca

Tot i que actualment prescriu un tempo més ràpid que l' allegro , fins a la fi del segle XVIII ambdues indicacions podien significar pràcticament el mateix El superlatiu prestissimo indica un tempo encara més ràpid, sovint tant com sigui possible

El fenomen polimètric, característic de la polifonia medieval i de gran part de la música del segle XX, pot donar lloc a passatges rítmicament intensos i fins i tot inestables ex 1 La polimetria pot situar-se en diferents nivells mètrics metre compàs afectant la relació entre compàs i temps, temps de compàs afectant la relació entre temps i divisió, divisió del temps, etc Amb tot, l’ús imprecís del llenguatge ha fet que la polimetria situada en el temps de compàs escrit per exemple, dues corxeres contra treset de corxeres en un compàs de 2/4 acostumi a considerar-se com una polirítmia…

Estudià a Barcelona amb C G Vidiella i fou concertista de piano Autor de Simfonia-Allegro , per a orquestra, Nocturn , per a instruments de corda, i Marxa heroica, per a piano, instrument per al qual escriví també glosses de cançons catalanes, com La pastoreta Fou crític musical de La Renaixença , La Ilustració Catalana i La Vanguardia

Originàriament, el terme -sense fer cap referència al tempo - indicava només el moviment uniforme del baix que, amb notes d’un mateix valor, podia recordar o imitar el caminar d’algú El fet de no pertànyer clarament ni als tempi lents ni als ràpids fa que termes com più andante, andante molto , etc presentin ambigüitats que dificulten qualsevol generalització Amb tot, più andante sol indicar un tempo lleugerament més ràpid que andante

Especialitzat en el cinema d’animació, el 1960 creà el personatge del senyor Rossi, prototip de l’home contemporani És també autor dels llargmetratges West and Soda 1965, Vip, mio fratello superuomo 1968 i Allegro ma non troppo 1974 Posteriorment, fora d’aquest gènere, ha realitzat diversos curtmetratges Sotto il ristorante cinese , 1987 Mister Tao , 1990, Os d’Or al Festival de Berlín

Encara que els dos moviments siguin formalment autònoms, la complementarietat de tempi , com també les connexions harmonicotemàtiques que en molts casos s’estableixen entre tots dos, dona com a resultat que es percebin com a formant part d’una unitat superior És el cas del ' pasamezzo i saltarello ', la ' pavana i gallarda', la ' sarabande i double ', la ’cançó i dansa’ o la ’introducció i allegro '

La terminologia musical donava, però, originalment, diferent vàlua al concepte de simfonia, que al s XVII podia significar sonata, concert, etc La simfonia clàssica aparegué al s XVIII i tingué un origen divers d’una banda el concerto grosso i la sonata a tres, o trio sonata , i de l’altra, l’obertura d’òpera, i seguia l’esquema en tres temps allegro-adagio-allegro Amb Giuseppe Sammartini aquestes simfonies primitives adquiriren caràcter contrapuntístic i foren precedents immediats de la simfonia de quatre temps amb la intercalació d’un minuet entre el segon i el…

Representa 1/128 part de la rodona La figura de quartifusa apareix poc en les partitures, encara que és conegut l’ús que en feu Beethoven en les sonates per a piano, opus 13, Patètica I Grave , i opus 27 núm 1 Adagio con espressione i Allegro vivace Els teòrics classifiquen també l’octifusa , que equival a la meitat de la quartifusa, encara que el seu ús és encara més infreqüent que el d’aquesta última

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX, es pot trobar, entre d’altres, en unes variacions WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Allegro 4a variació o en la secció central d’una forma tripartida L van Beethoven Simfonia núm 3 , opus 55, II compàs 69 Tanmateix, un canvi cap al major no sempre va acompanyat del terme maggiore WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Minuetto in Canone

Al final del segle XVI ja era considerat antic els segles XVII i XVIII entrà a formar part de la suite instrumental clavecí, orquestra, violí, llaüt com a primera peça després d’un eventual preludi, o bé, menys sovint, entre altres danses, tot fent un contrast rítmic amb la precedent i amb la consegüent En l’evolució de la suite devers la sonata segle XVIII, el lloc de l’alemanda fou ocupat per l’ allegro inicial, que conservà el temps moderat