Resultats de la cerca

L’òpera bufa ja aparegué al s XVII, però es generalitzà amb l’escola napolitana Contràriament a la d’altres països europeus, era totalment cantada Com a gènere oscillà entre la farsa i una forma intermèdia anomenada opera semiseria Al s XIX anà desapareixent

No escriví mai per al teatre, però hom el considera el fundador de l’escola napolitana d’òpera perquè tingué per deixebles Traetta, Paisiello, Sacchini i Guglielmi Deixà oratoris Abigaile , 1736, misses, quartets concertants per a corda i un mètode per a tocar el clavecí

Influït per AScarlatti, impulsà l’òpera bufa napolitana amb obres com Le nozze in danza 1718, Le finte zingare 1724, L’amico traditore 1737, etc Alhora conreà l’òpera seriosa i escriví set oratoris, concerts per a violoncel, sonates i toccate per a clavecí

Deixeble de Caracciolo, fou un dels principals representants de l’escola realista napolitana És autor de Lucrècia, Sant Bru Museo e Gallerie Nazionali Capodimonte, Nàpols, Degollament del Baptista, Bacanal Museo del Prado, Madrid, que mostren la seva filiació al caravaggisme i un influx llunyà dels pintors de l’escola bolonyesa

França, que envaí i ocupà una gran part dels Estats Pontificis 1797, afavorí que hom la proclamés i feu presoner el papa Pius VI, que morí deportat a Valença del Delfinat 1799 Nàpols l’atacà i en provocà una interrupció 28 de novembre — 13 de desembre de 1798 Restaurada pels francesos, una segona intervenció napolitana la feu caure definitivament

Influït per Zurbarán, al taller del qual treballà, per Ribera i per l’escola napolitana, evolucionà des d’un plasticisme de volums escultòrics a una tècnica més brillant i desimbolta Hom en destaca la pintura religiosa El Calvario Museu de Còrdova, i la sèrie de sis quadres Historia de José Museu del Prado, d’un gran rigor realista

Membre de l’Accademia Pontaniana A la cort napolitana fou metge i secretari d’Alfons, duc de Calàbria, i metge de Ferran I el Vell Fou sempre fidel a la dinastia dels Aragó de Nàpols, malgrat menysprear, per incultes, els invasors d’Itàlia, francesos, catalans i, especialment, castellans, que qualificava d’àrabs Salvava Alfons IV de Catalunya-Aragó per considerar que el seu empresonament per Filippo Maria Visconti després de la desfeta de Ponça l’havia redimit, i també alguns literats, com Enric de Villena i Juan de Mena Altrament, atacà molt durament els dos papes Borja en…

En el Cancionero de la Colombina es conserven dues composicions seves, les cançons amoroses a tres veus No tenga nadie sperança , basada en la famosa Nunca fue pena mayor de Johannes Urreda, i Con temor de la mudança En algun moment se l’ha identificat amb Pedro Hurtado, cantor al servei de la capella napolitana d’Alfons IV el Magnànim el 1455

Comte d’Oñati Se significà per la seva oposició a la política del comte duc d’Olivares, especialment pel que feia referència al trasllat del conflicte hispanofrancès a la frontera catalanofrancesa Ambaixador a Savoia, Viena i Roma i virrei de Nàpols 1648-53, es distingí en la repressió de la revolta napolitana i en la subsegüent derrota de l’exèrcit francès comandat pel duc de Guisa, que fou fet presoner

Vida i obra Gendre del primer comte d’Oliva i batlle de Xàtiva, visità la cort napolitana d’Alfons el Magnànim , on molt probablement es relacionà amb l’humanista italià Pier Candido Decembrio, autor de la versió italiana de la Història d’Alexandre de Quintus Curcius Rufus, que Fenollet traduí al català, de la qual se’n conserven dos manuscrits i la versió impresa a Barcelona el 1481 Bibliografia Badia, L 1991 Vegeu bibliografia