Resultats de la cerca

Actuà amb el Teatre Íntim d’Adrià Gual 1924 i amb el Teatre Català de la Comèdia 1936-37 Fou nomenat comissari del teatre català per la Generalitat el 1938 El 1946 dirigí l’estrena d’ El prestigi dels morts , de Josep M de Sagarra, i organitzà el Festival de Teatre Català del 1964 És autor de peces teatrals com Ombres del port 1936, Avui com ahir 1954 i el vodevil Clementina no rellisquis 1966, i de traduccions

Hom en situa l’origen en el recull d’articles que amb el títol de Dramatúrgia d’Hamburg publicà Lessing 1767-69 La dramatúrgia ha seguit els camins de les literatures dramàtiques nacionals, amb les quals cal confrontar-la a l’hora de fer-ne la història En agafar solidesa els diferents gèneres dramàtics comèdia, drama, tragèdia hom intentà de fixar les lleis que els caracteritzen en aquest sentit han tingut un paper important les poètiques poètica i la crítica

Formà part de les companyies de María Guerrero —a deu anys—, Catalina Bárcena, Ernesto Vilches i Margarida Xirgu Formà companyia pròpia amb Antonio Vico 1932, amb qui es casà el 1933 Membre del Teatre Nacional de Barcelona 1968 Excellí en papers d’alta comèdia en castellà En català féu Senyora àvia vol marit 1962, de Pous i Pagès, i Una altra Fedra, si us plau , de Salvador Espriu 1978 Obtingué dues vegades el Premio Nacional de Interpretación 1959 i 1971

S'inicià en el periodisme en defensa del liberalisme, dels drets dels fills illegítims, etc Després d’una espectacular polèmica amb Almqvist, començà a escriure comèdies i pamflets sobre la burgesia de la seva ciutat Viatjà per França i Itàlia, i el 1859 fou elegit diputat Cal destacar, entre les seves obres, la comèdia Ett resande teatersällskap ‘Els còmics ambulants’, 1853 i les narracions, influïdes per Eugène Sue, Tavlor och berättelser ur Stockholmsivet ‘Quadres i narracions de la vida d’Estocolm’, 1845

Fou un dels caps de quadrilla més destacats de mitjan s XVII Acusat d’haver comès personalment trenta-set homicidis, fou obligat a servir tres anys en els terços de Nàpols Tornà, però, a València abans del termini imposat, com a capità, i fou aclamat popularment a Benimaclet, enmig de la consternació de les autoritats Carles Ros 1703-73 escriví, amb el pseudònim Gabriel Suárez, la comèdia El Vandido mas honrado y que tuvo mejor fin, Vicente Matheo Benet València 1769

Fou deixeble de l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual Formà part de la companyia d’Enric Borràs el 1919 es casà amb Maria Vila El 1925 formaren la cèlebre companyia Vila-Daví, que estrenà moltes obres teatrals catalanes, al Teatre Romea 1925-36 i al Teatre Català de la Comèdia 1936-38 El 1946 reprengué les actuacions en català al Romea Es retirà el 1951 La seva filla, Maria Daví i Vila Barcelona 1923, també ha actuat en teatre català

Després d’alguns curtmetratges com Biotopo i Viure sense viure , a La portentosa vida del Padre Vicente 1978 desenvolupà un estil festiu i provocador, que emprà també a Con el culo al aire 1980, Jalea Real 1981, Que nos quiten lo bailao 1983, Karnabal 1985, en collaboració amb Comediants i Daniya, el jardí de l’Harem 1987, aquests dos últims films guardonats amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya El 1989 rodà la comèdia El rey del mambo

Els seus contes en publicà el primer recull el 1906 palesen un cert esperit pessimista i un gust pels elements exòtics Hom el considera un continuador de MLérmontov i AČekhov Emigrat a París 1924, en la seva obra posterior dominaren els elements ètics i religiosos, com en Zolotoj uzor ‘La randa d’or’, 1926 i Dom v Passy ‘La casa de Passy’, 1935 És autor de diverses biografies literàries, i traduí en vers al rus la Divina Comèdia de Dant

Professor universitari a Roma 1934-71 i membre de l’Academia dei Lincei 1954 Deixeble de BCroce i PGobetti, en els seus treballs és palesa l’evolució vers el marxisme, especialment d’AGramsci Dels seus estudis destaquen Il Trecento 1934, comentaris a la Divina Comèdia 1957, Pagine di storia letteraria 1960, Compendio di storia della letteratura italiana 1936-47, Storia della letteratura italiana 1965-69, en nou volums, amb ECecchi, i Storia letteraria delle regioni d’Italia 1968, amb WBinni

Considerat un dels més provocatius directors del cinema independent nord-americà, protagonitzà el curtmetratge Schatt's Last Shot 1985, abans de debutar en el llargmetratge amb Fear, Anxiety & Depression 1989, una pellícula de baix pressupost en què ja donà mostres de la seva pessimista visió del món Molt més èxit obtingué amb Welcome to the Dollhouse 1995 i, sobretot, amb Happiness 1998, sarcàstica i àcida comèdia coral Storytelling 2001 i Pallindromes 2004 són mostra també de la seva capacitat crítica i revulsiva