Resultats de la cerca
Es mostren 2621 resultats
Aïnsa
_CIC.jpg)
Plaça Major d’Aïnsa
© C.I.C. - Moià
Vila d’Aragó, província d’Osca, a la confluència del Cinca i de l’Ara, al contacte entre l’alta muntanya i els Prepirineus.
És cap de municipi d' Aïnsa i Sobrarb Fou capital de l’antic territori de Sobrarb al segle XI Conserva una església romànica del segle XII i part dels murs medievals i del castell residencial Fou incendiada per les tropes de Felip V durant la guerra de Successió
vescomtat del Quer Foradat
Història
Títol detingut per primera vegada, vers el 1620, per Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó, primer comte de Guimerà, que era senyor del Quer Foradat, i que mai no havia estat concedit.
L’ús constant per part dels seus successors en el comtat de Guimerà els ducs d’Híxar i de Lécera féu que, per ignorància de l’administració en un moment determinat, n'acabessin obtenint carta de successió i des d’aleshores quedà, de fet, convertit en un autèntic títol
Maximilià III Josep de Baviera
Maximilià III Josep de Baviera en una pintura de Georges Desmarées
DP
Història
Elector de Baviera (1745-77).
Succeí el seu pare, Carles Albert VIII, en l’electorat de Baviera, però renuncià la corona imperial tractat de Füssen, 1745 Fou un governant illustrat, i fundà l’Acadèmia de Ciències de Munic 1759 En morir, sense fills, es desencadenà la guerra de Successió de Baviera 1777-79
àlgebra graduada
Matemàtiques
Àlgebra sobre un cos, altrament conegut com R-àlgebra, en la qual hi ha una noció consistent del pes d’un element. La idea és que els pesos dels elements se sumin quan es multipliquen els elements tot i que ha de permetre l’addició ‘inconsistent’ de diversos pesos.
Àlgebra E sobre un cos commutatiu K que és suma directa d’una successió de subespais { E n n ∈ ℕ } i, per a cada parella p , q de nombres naturals, el producte d’un element d’ E p per un element d’ E q pertany a E p+q
antiforme
Geologia
Dit del plec simple convex cap amunt.
En un antiforme, els flancs convergeixen cap amunt, independentment de la polaritat de la successió estratigràfica o de qualsevol altre element plegat És un terme exclusivament morfològic, i pot fer referència tant a anticlinals com a sinclinals, segons l’edat relativa de les capes del nucli respecte de la dels flancs
col·lateralitat
Etnologia
Sociologia
Dret
Parentiu de consanguinitat que uneix els descendents d’un antecessor comú no relacionats entre ells per línia directa.
La collateralitat existeix entre membres d’una mateixa o de diferent generació entre germans, entre cosins, entre oncle i nebot, entre nets, etc, i és graduada segons la llunyania del parentiu Té importància per a determinar l’ordre de successió hereditària i, quant al matrimoni, pot constituir-ne un impediment
tractat d’Alcáçovas
Història
Tractat signat el 24 de setembre de 1479, a la localitat portuguesa d’Alcáçovas (Alentejo), després de la batalla de Toro (1476), entre la princesa Joana, hereva de Castella, i el seu valedor, el rei Alfons V de Portugal, amb llurs rivals, els reis Isabel i Ferran.
Aquest acord assenyalà el final de la guerra de successió al tron de Castella, perquè Joana que es reclogué en un convent renuncià als seus drets i, en política exterior, ocasionà el repartiment de les zones d’influència a Àfrica entre els castellans Canàries i els portuguesos Açores, Madeira, Marroc, Guinea
Antoni Ferrer i de Milà
Cristianisme
Eclesiàstic.
Bisbe de Sogorb 1692-1707 Durant la guerra de Successió, el rei arxiduc Carles III, en arribar a València 1706, li demanà expressament que intervingués en la cerimònia litúrgica del jurament dels furs, per absència de l’arquebisbe Antoni Folc de Cardona A Sogorb, acollí molts fugitius de la persecució borbònica
sinforme
Geologia
Dit del plec còncau.
En un sinforme, els flancs convergeixen cap avall, independentment de la polaritat de la successió estratigràfica o de qualsevol altre element plegat És, doncs, un terme exclusivament morfològic, i pot fer referència tant a sinclinals com a anticlinals, segons l’edat relativa de les capes del nucli respecte de les dels flancs
teoria de les branques
Cristianisme
Teoria propugnada sobretot al s XIX pel moviment anglicà d’Oxford.
Segons aquesta teoria, malgrat la divisió de l’Església en diverses confessions o províncies excloses de la comunió les unes de les altres, cadascuna d’elles pot ésser una branca de l’única església de Crist, mentre mantingui la fe de l’església original indivisa i la successió apostòlica dels seus bisbes
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- 25
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina