Resultats de la cerca

Fou diputat 1887, ministre de finances 1889-92 i president del consell en diverses ocasions entre el 1892 i el 1918 Establí el matrimoni civil i la llibertat de cultes, però combaté el moviment sindical i les minories nacionals

Marcat per la malaltia, contà les seves sofrences físiques i morals en un to profundament pessimista, i marcà, amb Vajda i Komjáthy, l’inici de la moderna lírica subjectiva hongaresa Cal esmentar Ifjúságom ‘La meva joventut’, 1883 i Magány ‘Solitud’, 1889 Autor d’una novella autobiogràfica, Apai örökség ‘Heretatge paternal’, 1884, es dedicà també al periodisme

Membre del partit comunista, participà amb les brigades internacionals en la Guerra Civil Espanyola de 1937-39 Després de la Segona Guerra Mundial ocupà les carteres de l’interior 1946-48 i d’afers estrangers 1948-49 Acusat de crims contra l’estat, ja sota el règim soviètic, fou executat El 1956 el seu nom fou rehabilitat

Membre del Partit Socialista Obrer Hongarès, arribà al politburó el 1985 i fou primer ministre des del juny del 1987 Al maig del 1988 substituí János Kádar com a secretari general del Partit Socialista Hongarès Grosz acceptà les reformes polítiques empreses per Gorbačov, però no pas el multipartidisme Després del congrés d’octubre del 1989, en què el seu partit passà a anomenar-se oficialment Partit Socialista Hongarès, es retirà de la política

Aconseguí els seus primers grans èxits literaris el 1881, amb dos volums de contes que tracten de la vida dels pagesos i pastors del nord d’Hongria Foren molt populars també les novelles Szent Péter esernyője ‘El paraigua de sant Pere’, 1895 i A fekete város ‘La ciutat negra’, 1911 Aguditzà la crítica social a les novelles Különös házasság ‘Unes noces estranyes’, 1900 i A Noszty fiú esete Tóth Marival ‘El cas del noi Noszty amb Maria Tóth’, 1908 Contribuí a l’èxit de la seva obra el seu estil variat Escriví en un to colloquial, amarat d’humor jovial, amb tocs de lirisme

Fou membre del partit socialdemòcrata i del dels petits propietaris, del qual esdevingué vicepresident el 1945 i president del 1947 al 1949 Durant la Segona Guerra Mundial lluità en la resistència hongaresa Posteriorment, fou ministre sense cartera 1945-46, ministre d’estat i d’agricultura 1946-48 i president del consell de ministres 1949-52 Membre del comitè central del Partit Socialista dels Treballadors Hongaresos, entre el 1952 i el 1967 dirigí el presídium de la República Popular d’Hongria Li fou concedit el premi Lenin de la pau 1961

Ajudant de picapedrer, s’interessà per l’art, inicià els seus estudis a Pest, i els continuà a Viena 1857-59 i a Munic 1859-61 Malgrat els seus inicis tardans i la seva mort prematura, és considerat el principal escultor hongarès del s XIX De la seva obra, destaquen les petites figures de terracota, a la manera d’esbossos Pagesos ballant

Els primers anys trenta fou un dels iniciadors del moviment dels escriptors populistes S'inscriu en aquesta tendència la seva prosa sociogràfica Puszták népe ‘La gent de les granges’, 1936 i la seva poesia primerenca, centrada en la terra natal i la gent que hi viu El 1936 publicà Petofi , monografia, de bellesa lírica, sobre S Petofi Les seves primeres novelles es nodreixen dels records de la jovenesa Koratavasz , ‘Inicis de primavera’, 1941, i Hunok Párizsban , ‘Huns a París’, 1946 Escriví drames inspirats en els tombants decisius de la història nacional, dels quals cal esmentar Fáklyaláng…

Representant de la tendència sociologista en la línia de Max Dvořák, Georg Simmel i Max Weber, concebé l’obra d’art com el producte d’un individu condicionat per la societat a la qual pertany Proposà la ciència sociològica com a perspectiva històrica per a relacionar les diverses ideologies amb les expressions artístiques de cada època Escriví The Social History of Art 1951 traducció catalana de Jordi Solé-Tura, 1966, Philosophie der Kunstgeschichte ‘Filosofia de la història de l’art’, 1957 i Der Manierismus 1964 L’any 1974 publicà Soziologie der Kunst ‘Sociologia de l’art’, que ell considerà…

Doctorat a Roma en filosofia i teologia, fou professor a Blaj Ordenat el 1794, es dedicà a ensenyar gramàtica a nois camperols i obrers Féu investigacions d’història eclesiàstica i de filologia romaneses —afirmà l’origen llatí del romanès— i publicà Istoria pentru inceputul românilor în Dachiia ‘Història dels orígens dels romanesos a Dàcia’, 1812, entre altres