Resultats de la cerca

Inicialment, reuní membres de la revista Ciència , vinculats a la Societat Catalana de Química, que es dissolgué en crear-se la filial corresponent, i científics del Servei Meteorològic de Catalunya Josep Estalella en fou el primer president El succeí Eduard Fontserè en els períodes 1933-35 i 1936-39, que en mantingué el caliu, com a president de la Secció de Ciències de l’Institut, fins el 1959, en què s’iniciaren de nou les activitats a la clandestinitat amb una nova junta presidida per AEsteve i Subirana Entre les seves activitats destacaren els cursos organitzats en collaboració amb la…

Fou professor de química orgànica al Collège de France 1861-1907 i a la facultat de farmàcia de París 1859-61 Elegit senador vitalici el 1881, fou ministre d’instrucció pública 1886-87 i d’afers estrangers 1895-96 Treballà en gairebé totes les branques de la química i, en algunes, hi féu aportacions fonamentals Obtingué l’esterificació de la glicerina, cosa que hom pot considerar un dels primers assaigs fets per sintetitzar productes naturals Reeixí en la síntesi de diversos alcohols i de l’acetilè, i, a partir d’aquest darrer, en la d’una sèrie de productes naturals, i contribuí així a…

Treballà en enzims i en fermentació vínica, i descobrí l’àcid arsanílic Féu possible l’anomenada reducció de Béchamp

La calor animal pot ésser considerada des de dos aspectes d’una banda, com una forma final i irreversible d’eliminació de l’energia transformada en l’organisme, a partir de l’energia química, mitjançant l’oxidació de les substàncies nutritives d’altra banda, és una condició vital necessària per a mantenir la intensitat dels processos biològics En l’estat de repòs tota l’energia química de l’organisme es transforma finalment en calor

Professor a l’escola de Cornell i a les universitats de Howard i Cincinnati director de la Comissió Geològica de Washington 1883 i president de la Societat Química de Washington 1885 Investigà la distribució quantitativa dels elements químics a la litosfera i la composició química dels silicats Les seves obres fonamentals són Data of Geochemistry 1912 i The composition of the Earth's Crust 1924, escrita amb la collaboració de HS Washington

Llicenciat a la Universitat Mc Gill de Montreal, fou professor al Polytechnic Institute de Brooklyn 1951-64 i a la Universitat d’Illinois 1964-68 Des del 1978 és professor al California Institute of Technology Ha estudiat els processos electroquímics elementals, la transferència d’electrons i la teoria de les reaccions moleculars, camps en els quals ha aplicat models matemàtics El 1984 li fou atorgat el premi Wolf de química, i el 1992 el premi Nobel de química

Féu investigacions al Nutritional Laboratory de Cambridge 1933-38 i fou cap del departament de química física del National Institute for Medical Research 1952-56 i professor a la Technological University d’Eindhoven 1964 Desenvolupà el mètode de cromatografia en l’anàlisi orgànica, aplicable a totes les àrees de la investigació bioquímica, que menà al descobriment de nous antibiòtics i aminoàcids També desenvolupà diverses tècniques de cromatografia gas-líquid El 1952 compartí amb RLSynge el premi Nobel de química