Resultats de la cerca

Es formà en l’estudi dels postimpressionistes i els fauves , i fou decisiu en la seva formació el mestratge que exercí sobre seu Raoul Dufy el 1945, a París Director i conseller de la galeria El Jardí, de Barcelona, el 1957 organitzà una gran exposició Rouault Fundà l’Associació d’Artistes Actuals i el Saló de Maig El 1960 participà a la biennal de Venècia La seva pintura transmet un confiat lliurament a la realitat immediata a través de la volada lírica i del sentiment sensual de la matèria

Inspirat pel provençalisme italià contemporani, forjà unes Vies des plus célèbres et anciens poètes provençaux Lió, 1575, plenes de falsedats, en què feia néixer o morir els principals trobadors al comtat de Provença o bé els emparentava amb les famílies dels seus amics i protectors El seu nebot Cesar de Nòstra Dama Saló de Provença 1555 — Sant Romieg de Provença 1629 publicà una Histoire et chronique de Provence , d’esperit reialista, una part dels materials i la redacció de la qual havien estat aplegades, en occità, pel seu oncle

Deixeble de Pascó a Llotja Barcelona, residí després a Roma 1907-09 i viatjà i exposà a Madrid 1910, Londres 1923 i París 1925 Exposà diverses vegades a Barcelona fins el 1929, i sobresurt la seva participació al Segon Saló d’Humoristes 1918 Collaborà a “L’Esquella de la Torratxa”, “Papitu”, “La Mainada” i “La Figa” Evolucionà des del seu primitiu traç nerviós fins a un estil molt anys vint Féu també publicitat i restauració d’obres d’art En 1925-32 collaborà com a crític-corresponsal a “The Studio”

Format a Llotja Participà a les Exposicions de Primavera de Barcelona del 1936 i el 1937, dins el Saló de Montjuïc Des del 1939 residí a Occitània Establert a París el 1945, féu decoracions per al teatre Sarah-Bernhardt Mostrà la seva obra en exposicions individuals i en nombroses de collectives Obtingué el Prix de Dessin el 1953 El seu art, figuratiu, expressiu i ben estructurat, s’acull sovint en teles de grans dimensions És representat al Musée d’Art Moderne de París i als museus de Mulhouse i Besançon

Les missions jesuïtes del Paranà introduïren, al segle XVI, la música religiosa europea, i més tard la profana L’aïllament geogràfic i la força de la cultura autòctona guaraní permeteren, amb la independència, l’aparició de corrents musicals populars, basats sovint en música de saló europea, però amb ritmes i metres propis, com la polca paraguaiana Un instrument molt emprat és l’arpa, a més d’instruments de percussió, la maraca i instruments de vent Els compositors de música culta més destacats són Agustín Pío Barrios 1885-1944 i Juan Carlos Moreno 1912

Membre d’una família de músics i nen prodigi, després d’estudiar a Varsòvia debutà quan només tenia vuit anys Posteriorment amplià els estudis amb J Field i S Thalberg Feu nombroses gires de concerts, que el menaren des de París fins als Estats Units i de Sant Petersburg fins a Sibèria Hom en destacà el seu estil brillant i desimbolt, unit a la vegada a una gran tècnica Compongué nombroses peces per a piano, algunes de saló i d’altres per a concert a més, escriví dues òperes i obres simfòniques

En diversos moments del seu procés de formació pogué estudiar amb JN Hummel a Weimar i amb Simon Sechter a Viena Les seves celebrades gires com a pianista per Alemanya i Rússia li comportaren el nomenament de pianista de la cort a Sant Petersburg, on també fou professor de música dels infants de la família imperial La seva categoria com a intèrpret quedà reflectida en els elogis que rebé de Mendelssohn, Schumann i Liszt La seva producció compositiva inclou estudis, peces de saló, obres de cambra i un concert per a piano i orquestra

Fou alumne de Moscheles a Londres 1844-49 La música de saló, de clara inspiració francesa, i els seus contactes amb F Chopin i altres compositors marcaren la seva obra Dedicà una atenció especial a la música de la seva terra en l’obra per a piano Cantares viejos y nuevos de Galicia 1877, on fon el folklore gallec amb l’esperit romàntic La seva òpera Inese e Bianca mai no fou estrenada Segons F Noske, la seva obra destaca per l’harmonia refinada, l’elegància en la línia vocal i la facilitat modulatòria

Fou deixeble de J Carreras i Dagas Dirigí la banda de l’hospici de Girona i fou professor de l’Escola Municipal de Música de la ciutat El 1910 fundà l’Academia Musical Gerundense, juntament amb Josep Saló i Tomàs Sobrequés Dirigí la societat claveriana La Regional Compongué obres ballables, com ara sardanes - Les dues ninetes , Gentilesa , Angelical , La pageseta , Stakanowitchz -, i també repertori per a instruments solistes Fou considerat un dels millors flautistes de les comarques gironines Com a pianista formà part d’alguns grups de cambra

Traslladat a Madrid a onze anys, fou deixeble de Lista i company d’Espronceda Fou professor d’Isabel II, director del Teatro Español i acadèmic de l’Academia Española La seva obra conté elements realistes, i és una típica comèdia de saló amb intenció moralitzant cal esmentar El hombre de mundo 1845 i La muerte de César 1865 Escriví el llibret de la sarsuela de Barbieri Jugar con fuego 1853 El seu fill, Ricardo de la Vega 1839-1910, també autor dramàtic, és l’autor de La Verbena de la Paloma 1894, musicada per Bretón