Resultats de la cerca

Publicà vint números en paper de fil 1944-45 i en edició limitada a cent exemplars Hom hi lliga la tradició medieval Ausiàs Marc amb la noucentista texts de Riba, Foix, Manent, però també d’Espriu i de la nova generació Triadú, Pinell, Romeu, Barat, Leveroni Cal destacar-ne versions de Mallarmé, Éluard, Rimbaud, Breton, etc La revista era un desig de continuïtat i de supervivència i un antecedent de la publicació d' Ariel

Usà el pseudònim de Leopoldo Bonafulla Fou director d’ El Productor  1901-04, intervingué en la Setmana Tràgica de Barcelona i participà en el congrés regional obrer del 1910 que decidí la constitució de la CNT És autor de La Revolución de Julio 1910, obra bàsica per al coneixement dels fets del juliol del 1909, i de texts de propaganda ideològica, com, entre d’altres, Criterio libertario 1905 i La justicia libre sd

Com a llengua parlada, deixà segurament d’ésser en ús cap al 2000 aC Fins ara no ha estat possible de classificar-la en cap grup lingüístic Hom ha suggerit parallels —sense cap resultat apreciable, però— entre el sumeri i el turc, les llengües caucàsiques, el finoúgric i l’hurrita Llengua aglutinant no és flexional, al revés de les indoeuropees i les semítiques, el sumeri empra sufixos en el cas del nom, i prefixos, infixos i, en menor grau, sufixos en el cas del verb, que va al final de la frase, característica que conservaren també el babilònic i l’assiri, malgrat pertànyer al grup semític…

Es convertí en una mena de gènere literati didacticodevocional destinat a laics i clergues, que influí en Dionís el Cartoixà i en Erasme Són coneguts, entre d’altres, els de Jean de Gerson, Nicolau de Dinkelsbühl, Thomas Peunter El més famós és l’imprès a Alemanya cap al 1465, basat en un llibre holandès de cap al 1450 Londres, British Museum o en un conjunt de gravats, conservats a Oxford i signats pel mestre ES Tingué una gran difusió i és particularment interessant per les xilografies que l’illustren Amb el títol d' art de ben morir circulaven en català, durant la baixa edat mitjana,…

Ambaixador a Venècia 1296, fou també monjo, ensenyà ciències profanes als laics i transmeté a Constantinoble la tradició científica de l’imperi de Nicea Autor d’una Aritmètica segons els indis , sota la influència de l’escola de Bagdad, introduí diferents mètodes de càlcul en la ciència bizantina Traduí al grec nombrosos autors llatins i, en l’estudi dels texts, tingué una gran activitat conjectural És autor d’un recull d’epigrames grecs anomenats pels filòlegs Antologia Planudea

Fou alumne del Bauhaus de Dessau El 1931 formà part del grup Abstraction- Création, de París Dirigí la Hochschule für Gestaltung d’Ulm 1951-57, veritable continuadora del vell Bauhaus Destacat representant de l’abstracció geomètrica, defensà l’aplicació del mètode científic a l’obra plàstica La seva obra revela especialment el sentit del moviment en l’espai És autor de diversos texts teòrics Moderne Schweizer Architektur , ‘Arquitectura suïssa moderna’, 1950 Die gute Form , ‘La forma bona’, 1957, etc

Actuà a la companyia d’Enric Borràs i el 1900 marxà a l’Amèrica del Sud De retorn a la península Ibèrica el 1913, obtingué una gran popularitat com a actor còmic al Parallel i dirigí la companyia del Romea Escriví texts per a varietats, com la sèrie de Monterograff 1914-15, vaudevilles i un gran nombre de comèdies A Montserrat 1925, Jazz-band 1927, Els capells d’En Cunill 1927, etc Dirigí el diari La Noche

Fou l’introductor de la tipografia a Augsburg, amb les Meditationes de vita Christi , de sant Bonaventura 1468, obra que fou seguida per nombroses edicions de texts llatins o d’autors alemanys, amb unes excellents xilografies El seu germà, Johann Zainer Reutlingen — Ulm d 1527, fou, a partir del 1473, el primer impressor a Ulm Entre les seves obres, també illustrades, figura la traducció alemanya del Decameró 1473 i el De claris mulieribus 1493, de Boccaccio

Fou director de la Biblioteca Nacional i membre de l’Academia Española 1905 Es dedicà a l’estudi de la vida i les obres d’autors clàssics, com Luis Barahona de Soto 1903 i Pedro Espinosa 1907, i a l’edició de texts anotats, i s’especialitzà en estudis cervantins, com les edicions crítiques de diverses Novelles Exemplars i sobretot del Quixot edició definitiva, 1947-49, obra encara útil per l’interès de les seves anotacions

Després de la guerra de 1936-39 passà a dependre de la Fundació de Cultura Religiosa, que absorbí les activitats editores del Foment, reduït només a obra pia Les seves publicacions han servit la pietat popular i la litúrgia, i algunes, com la dels Evangelis, han assolit tiratges de centenars de milers d’exemplars Edita també colleccions de la Biblioteca Balmes i, conjuntament amb l’Abadia de Montserrat, és l’editora oficial dels texts litúrgics en català