Resultats de la cerca

De jove viatjà per tot Europa, i en recollí les impressions a Lettere familiari ai suoi tre fratelli 1762-63 Installat a Venècia, publicà, amb el pseudònim d' Aristarco Scannabue, la revista “La Frusta Letteraria” 1763-65, però, prohibida pel seu to polèmic, la continuà a Ancona 1765 Decebut del seu país, tornà definitivament a Anglaterra 1766 La seva obra més important és, potser, Discours sur Shakespeare et sur monsieur de Voltaire 1777

Conservador de la biblioteca de Perpinyà, el 1820 publicà Recherches sur la voie de Rome en Espagne à travers le Roussillon , i el 1822 unes relacions històriques sobre la febre groga de Barcelona del 1821 El 1835 publicà Histoire du Roussillon comprenant l’histoire de Majorque Deixà manuscrit Mélanges historiques sur l’ancienne province du Roussillon Arxiver de Toló 1840, publicà una guia del Rosselló 1842 i l’obra L’Egypte pharaonique 1846

Estudià amb L Brunschvicg i fou professor 1941 a la Sorbona Estudià la teoria de conjunts i els problemes derivats de la seva axiomatització, i s’interessà també per la gènesi de les teories científiques Participà en la resistència i fou afusellat pels nazis Entre les seves obres cal esmentar Méthode axiomatique et formalisme 1937, Remarques sur la formation de la théorie abstraite des ensembles 1938 Pòstumament fou publicada Sur la logique et la théorie de la science 1947

Equivalent a l'etern retorn, la palingenèsia fou admesa pels pitagòrics i els estoics, bé que en els primers la reaparició de les ànimes fonamenta la de l’univers, mentre que en els segons és la de l’univers la que fonamenta la de les ànimes Modernament ha estat defensada, entre altres, per Charles Bonnet La palingénésie philosophique, ou Idées sur l’état passé et sur l’état futur des êtres vivants , 1769 i Pierre Simon Ballanche La palingénésie sociale , 1827

Publicà diverses obres que reflecteixen els principals esdeveniments de l’època destaquen sobretot les seves Mémoires o Souvenirs historiques sur Napoléon 1831-35, Mémoires sur la Restauration 1836, la Histoire des salons de Paris sous Louis XVI 1837 i Catherine II L’obra Souvenirs d’une ambassade et d’un séjour en Espagne et Portugal 1837 té interès per a les relacions francoespanyoles És autora també d’una sèrie de novelles, com L’Amirante de Castille 1832, en general d’escàs valor

Fou professor de física i de geometria descriptiva a l’escola de mines i de mecànica i de física experimental a la facultat de ciències de la Universitat de París, i director de l’observatori de París Féu nombroses investigacions sobre la mecànica del sistema solar, la desigualtat dels períodes lunars i les pertorbacions d’Urà Entre les seves obres cal esmentar Sur une nouvelle théorie analytique du mouvement de la Lune 1846 i Mémoire sur la théorie des marées 1844

Organista de Saint Jean de Rouen 1585 i de la catedral de Rouen 1588, el seu art és producte d’un coneixement profund de la polifonia del s XVI i el seu llenguatge es troba entre el món modal i el tonal De la seva producció cal destacar Hymnes de l’Église pour toucher sur l’orgue avec les fugues et recherches sur leur plain-chant 1623, Magnificat ou cantique de la Vierge 1626, misses a quatre i sis veus, etc

Formà part del moviment dadà i fundà, amb ABreton i LAragon, la revista surrealista Littérature 1919, on publicà, també en collaboració amb Breton, Les champs magnétiques 1920 Dels seus llibres poètics cal remarcar Aquarium 1917, Rose des vents 1920, Odes 1945, Chansons 1949, Vous m'oublierez 1967, Poèmes retrouvés 1918-1981 1982, etc Conreà també el periodisme, la novella i l’assaig Guillaume Apollinaire 1928, Charles Baudelaire 1931, Essai sur la poésie 1950, Alfred de Musset 1957, Écrits sur la peinture 1980, etc

A la Grècia dels ss VIII-VII aC era aquell qui conduïa un carro de guerra A partir del s VII aC, l’auriga esdevingué el conductor d’un carro en els jocs esportius grecs A l’antiguitat romana, l’auriga era el conductor de carros en els jocs circences Són sovint representats en l’escultura clàssica és molt coneguda l’estàtua dita l' Auriga de Delfos , de l’època arcaica grega

El primer de la família fou François Didot París 1689 — 1757, llibreter i impressor François-Ambroise Didot París 1730 — 1804, fill de François Didot, fou nomenat impressor de la clerecia el 1788 Imprimí una collecció dels clàssics francesos, per ordre de Lluís XVI, i també la Bible Latine Féu gravar a casa seva, per Waflard, els primers tipus de la seva impremta inventà la premsa dita d’un sol cop , i també la divisió de la força del cos de les lletres Pierre Didot París 1761 — 1836, primogènit d’Ambroise, presentà, el 1798, a l’exposició dels productes de la indústria, la seva edició del…