Resultats de la cerca

Hi ha restes de l’antiga església parroquial Sant Just, del segle XI, i del castell de Falç , els senyors del qual eran castlans de Ribagorça Arnau Mir de Tost el llegà 1071 a la seva filla Letgarda i al seu net Guerau Als segles XI i XII hi havia a l’església una comunitat de canonges regulars, regida per un abat, però el 1161 el bisbe de Lleida subordinà l’església al prior de Roda

Net d’Albert de Quintana i Combis Molt amic de Pere Coromines, del qual fou passant, s’afilià a la UFNR i collaborà en El Poble Català El 1912 s’uní momentàniament al reformisme de Melquíades Álvarez Després fou diputat provincial per Girona el 1918 i el 1921, com a membre del Partit Republicà Català Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, per l’abril del 1931 fou governador civil de Girona i poc després diputat a corts

Per un acord entre el seu pare i el rei lleonès Ramir II, es casà amb el fill d’aquest, Ordoni III, a la mort del qual es casà amb el rei Ordoni IV I encara, vídua d’Ordoni IV, es casà per tercera vegada, aquest cop amb el rei Sanç II de Pamplona Sobrevisqué al seu marit i intervingué en afers polítics durant els regnats del seu fill, Garcia IV, i del seu net, Sanç III

Net de Francesc Peris i Mencheta, fill de l’industrial i erudit Artur Sedó i germà d’Alfred Sedó i Peris-Mencheta Continuà l’activitat fabril del seu pare Fou diputat provincial, president del Club Marítim de Barcelona i vicepresident de la Junta de Museus de Barcelona El 1948 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres Durant la seva vida reuní la collecció de llibres de tema cervantí més important del món, actualment integrada a la Biblioteca de Catalunya

La grandesa d’Espanya fou reconeguda el 1520 al seu net i tercer duc, Diego Hurtado de Mendoza y de Luna mort el 1531 El 1633 passà als Díaz de Vivar, comtes del Cid, el 1686 als Silva, ducs de Pastrana, el 1770 als Álvarez de Toledo, marquesos de Tavara, i a la mort 1841 del tretzè duc, Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y de Salm-Salm , als Arteaga, marquesos de Valmediano i d’Ariza

Frans van Mieris  el Vell 1635 — 1681 fou deixeble de Gerrit Dou la seva temàtica se centra en la representació d’escenes de gènere galants a la manera del seu mestre Els seus dos fills Jan van Mieris 1660 — 1690 i Willem van Mieris 1662 — 1747 seguiren la manera del seu pare el seu net Frans van Mieris el Jove 1689 — 1763 s’endinsà més a la manera expressionista de Frans Hals, bé que apareix més buit de contingut

La grandesa d’Espanya li fou annexada per Felip V el 1703 al seu net i sisè titular, Guillem de Rocabertí, òlim de Rocafull-Puixmarín i de Rocabertí, vescomte de Rocabertí, marquès d’Anglesola i de la Vilueña, comte d’Albatera i de Santa Maria de Formiguera, baró de Bétera A la seva mort, sense fills, passà als Boixadors, comtes de Savallà, que es cognomenaren Rocabertí, als Dameto, marquesos de Bellpuig, als Sureda, marquesos de Vivot, i als Montaner

Fill de Conrad el Vell, comte a l’Alt Lahngau, i net de l’emperador carolingi Arnulf I Extingida la branca dels carolingis orientals, fou elegit rei de Germània Lorena, però, passà a Carles III de França, i fracassaren les expedicions 912, 913 per recuperar-la Fou derrotat en les campanyes contra els ducs de Baviera, Saxònia i Suàbia Renuncià a instaurar la seva família i designà successor Enric I, dit l’Ocellaire , duc de Saxònia

Net de Genguis Kan i germà i successor de Möngke, acabà la conquesta de l’imperi Song 1276 Intentà, infructuosament, l’annexió del Japó 1274-81, la Indoxina 1283-87 i Java 1293, però aconseguí la submissió de Corea, del regne khmer de Cambodja i del regne malai de Txampa Traslladà 1276 la capital a Cambaluc actual Pequín, on acollí el viatger Marco Polo Hàbil administrador, industrialitzà la Xina i protegí la cultura xinesa, el budisme i els nestorians

Membre d’una nissaga de fonedors de campanes de Tarbes Gascunya que es remuntava al segle XV S’establí a Barcelona 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat, etc, que encara es conserven La casa, una de les més prestigioses d’Europa, fou continuada pel seu fill Joan Dencausse Rousse , qui el 1922 fongué una campana monumental per a Tàrrega, anomenada La Bou , i s’extingí amb el seu net  Pere Dencausse i Cominal Barcelona 1877 — 1930