Resultats de la cerca

Professor de sociologia a la Sorbona des del 1966, director general del primer canal de la televisió francesa 1975-77 i ambaixador davant del Consell d’Europa 1978-80, s’ha dedicat als estudis etnogràfics a l’Orient Mitjà i a Nou Mèxic i als efectes dels mitjans de comunicació de masses Entre d’altres obres, és autor de Les Rites et la condition humaine 1958, Sociologie de la radio-télévision 1962, l’Ethnologie 1967 i La Société de l’ubiquité 1972

Diputat liberal des del 1910, enemic d’Alemanya i partidari d’una pau separada des del 1916 El 1918, al cap d’un Consell nacional, firmà l’armistici i acatà la república, de la qual fou president provisional 1919 Poc temps després, però, cedí el poder a Béla Kun i s’exilià En acabar la Segona Guerra Mundial, tornà a Hongria i fou ambaixador a París 1947-49 Se separà definitivament de la política, arran del procés Rajk, i visqué a França

Es casà el 1600 amb Charles d’Augennes, marquès de Rambouillet Fou cantada pels poetes, i tingué una influència considerable sobre la vida reial del seu temps a França, que exercí des del seu saló de l' Hôtel de Rambouillet

Fou secretari de la legació espanyola a l’Havana, i ambaixador especial per a la transmissió del comandament de poder a Cuba Posteriorment, fou destinat a Caracas i a l’ambaixada de Roma, a més d’enviat extraordinari i ministre plenipotenciari a Tànger durant molts anys Exercí de cap del gabinet diplomàtic amb diversos ministres d’afers exteriors, i també fou cap del centre d’informació comercial Des del 1923, fou gentilhome de cambra d’Alfons XIII i cavaller del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya

D’origen jueu, fou secretari d’Isabel la Catòlica i ambaixador a Roma 1473 i a París 1474-75 Nomenat cronista oficial 1481, escriví la Crónica de los señores reyes católicos don Fernando y doña Isabel , acabada per Alfonso de Santa Cruz i publicada pòstumament També deixà el Libro de los claros varones de Castilla 1486, la Crónica de DEnrique IV avui perduda, etc Per l’encert i la lucidesa amb què glossà les Coplas de Mingo Revulgo, hom li n'atribuí la paternitat

Fou catedràtic de filosofia Demanà ajuda als anglesos en la guerra contra Napoleó, i sofrí exili en períodes d’absolutisme ocupà càrrecs d’ambaixador, diputat, ministre i cap de govern Presidí l’Academia Española Home liberal i eclèctic, evolucionà des del neoclassicisme vers el Romanticisme moderat De les seves obres dramàtiques es destaquen La viuda de Padilla 1814, Edipo 1829, Aben Humeya París, 1830 i La conjuración de Venecia 1834 escriví, a més, Poesías 1833 i la novella històrica Isabel de Solís, reina de Granada

Fou un dels fundadors, a València, del Partido Republicano Radical Socialista 1931 El 1936 fou elegit diputat per Izquierda Republicana Ocupà diversos càrrecs polítics, entre els quals el de director general de Camins 1936, sotssecretari del Ministeri de Propaganda 1937 i ambaixador del govern espanyol a l’exili a Iugoslàvia, on es refugià el 1939 Collaborà a La Semana Gráfica i El Mercantil Valenciano Escriví La barca vella 1925, amb Ferran Miranda, poema dramàtic sobre el qual es basà el film homònim de Luis Rodríguez Alonso 1926

Era canonge i sagristà de Saragossa i ardiaca de Terol El 1297 fou nomenat bisbe de Saragossa Acompanyà Jaume II a la guerra contra els moros d’Almeria Assistí a la cort de Saragossa del 1301, i el 1303 era ambaixador del rei a la cort de Navarra El 1316 fou nomenat arquebisbe de Tarragona durant el seu govern 1317-27 tingué lloc la desmembració de l’arquebisbat de Tarragona, amb la creació del de Saragossa 1318 El 1327 fou traslladat a l’arxidiòcesi de Toledo

Conseller d’Alfons III de Catalunya-Aragó, caigué en desgràcia de la reina Elionor de Castella, en oposar-se a la partició dels regnes, i romangué fidel a l’infant Pere, contrari a aquesta divisió 1332 Rei aquest Pere III, li confià delicades missions de govern, com fer d’ambaixador de Mallorca a l’inici de la lluita contra Jaume III 1336 Per la seva fidelitat al rei, la Unió aragonesa el destituí del càrrec de camarlenc 1347 Del 1351 al 1360 fou procurador general de València

Possiblement fill de Pere I de Montcada, baró d’Aitona, atès que el rei el tractava de cosí el 1294 Fou elegit bisbe el 1295, però no prestà l’obediència canònica a l’arquebisbe de Tarragona fins el 1299 Sovint s’absentà de la diòcesi, en particular dos anys 1298-99, quan Bonifaci VIII el trameté d’ambaixador a Sicília Ordenà les distribucions econòmiques del clergat i assignà la pensió dels qui estudiaven fora Reestructurà els ardiaconats de la diòcesi i creà el nou ardiaconat de Cerdanya