Resultats de la cerca

En la seva joventut fou funcionari al ministeri de l’interior a Sant Petersburg i, l’any 1845, novici a Lió Collaborà amb Ivan Gagarin en la fundació de la revista Études 1856 i fou cronista de temes russos a la Civiltà Cattolica Es dedicà a l’ensenyament a París 1876 i al Caire 1888

Oncle matern de Napoleó I, fou nomenat arquebisbe de Lió 1802, cardenal 1803 i ambaixador davant la Santa Seu Aconseguí que el papa Pius VII coronés Napoleó emperador Més tard, en desacord amb l’actitud del seu nebot contra el papa presidí un concili nacional 1811, i, caigut en desgràcia, es retirà a Roma 1814

Fou sostingut pel senat i reconegut per les províncies occidentals de l’imperi romà

La més petita, actualment Saint-Honoré, fou seu d’un monestir cèlebre, fundat per sant Honorat, vers el 400 Centre cultural important, donà figures com ara Euqueri de Lió, Cesari i Hilari d’Arle, Patrici, apòstol d’Irlanda i Vicenç de Lerins Secularitzat el monestir el 1788, els cistercencs hi renovaren la vida monàstica el 1871

Seguidor del corrent romàntic iniciat per P Ciceri, decorà el teatre de Brest i el Grand Théâtre de Lió El 1846 collaborà en la construcció del Gran Teatre del Liceu, i formà equip amb Henri Philastre i el seu deixeble Fèlix Cagé Projectà el sostre de la sala i algunes decoracions desaparegudes amb l’incendi del 1861, desaparegueren

Monjo ~426, fou abat de Lerins Combaté l’arianisme i el macedonianisme, per la qual cosa fou exiliat per Euric, rei dels visigots La seva obra De gratia Dei et humanae mentis arbitrio el féu el representant més conegut del semipelagianisme Fou condemnat pels sínodes d’Arle i de Lió i pel concili d’Aurenja 529

Estudià lleis a Salamanca Nomenat auditor de la Rota per la corona catalanoaragonesa, visqué uns vint anys a Roma, fins que fou nomenat arquebisbe de Tarragona 1653 Celebrà dos concilis provincials el 1654 i el 1659 El 1663 fou traslladat a Àvila i posteriorment a Cartagena Les seves Decisiones Sacrae Rotae foren impreses a Lió el 1662

Ambaixador de Gènova prop d’Alfons el Magnànim 1444, fou secretari d’aquest i historiador reial És autor de De rebus gestis ab Alphonso I acabat el 1455, imprès a Lió el 1560, en deu volums, la seva obra més important, i del tractat De felicitate vitae Se l’ha considerat, erròniament, valencià i amb el cognom de Facs

Visqué i ensenyà a Alexandria i Roma La seva obra, conservada només en breus fragments, no permet de refer el seu pensament, conegut sobretot a través d’ Ireneu de Lió i de Tertullià i desenvolupat per Ptolemeu, Heracleó i Teodot valentinianisme Recentment hom li ha atribuït l’ Evangeli de Veritat , trobat en versió copta a Nag-Hammadi gnosticisme

Vida i obra Cavaller de l’orde de Montesa 1650 Estudià filosofia a València i dret a Salamanca Doctorat a València el 1638, exercí d’advocat Des del 1646 ocupà diversos càrrecs —a partir del 1656 a Madrid— fins que el 1671 fou regent del Consell d’Aragó És autor de diversos tractats jurídics De regimine urbis ac regni Valentiae Lió 1654-56, 1667, 1704, on exposa idees lingüístiques secessionistes respecte del català Tractatus de re criminali Lió 1676, i Tratado de la celebración de cortes generales del Reino de Valencia Madrid 1677, entre d’altres Redactà dues…