Resultats de la cerca
Es mostren 6615 resultats
alçacoll
Coll postís que usen certs capellans; collet de capellà.
anell de Bandl
Anatomia
Límit superior del canal del coll de l’úter.
Cap al setè mes de l’embaràs queda molt marcat La contractura d’aquest anell al moment del part pot provocar accidents Fou descrit per Ludwig Bandl, metge alemany 1842-92
Ordal

Torre de vigilància forestal d’Icona, al port d’Ordal
© Fototeca.cat
Poble
Poble del municipi de Subirats (Alt Penedès), format per la parròquia de Sant Esteve, el nucli antic de Rabella i el barri del Vidre, sorgit al llarg de la carretera de Barcelona a València.
És situat entre les anomenades serres d’Ordal , a la davallada del coll de la creu d’Ordal 507 m alt, entre el Baix Llobregat i la depressió del Penedès, al centre d’un massís calcari, entre el pont del Lledoner i el poble d’Ordal, i entre el puig de les Agulles 632 m alt i el puig Bernat 606 m Hom explota pedreres i forns de calç Hi ha comerç de trànsit
vall de Monestero
Vall glacial del municipi d’Espot (Pallars Sobirà), dins el parc nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici.
Recolzada en la serra de Sobremonestero 2 878 m alt, al límit amb l’Alta Ribagorça, i en el coll de Monestero , entre els pics de Monestero 2 878 i 2 793 m i els de Peguera, la capçalera davalla cap als estanys de Monestero , el més important dels quals és l' estany baix de Monestero la vall segueix una direcció rectilínia S-N i enllaça amb l’estany de Sant Maurici
Vandellòs

Central nuclear de Vandellòs I, fora de servei des de 1990
© Fototeca.cat
Poble
Poble i cap de municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp (281 m alt.).
És situat a l’interior, a la vall del riu de Llastres, a llevant del coll de Fatxes Al cim del poble hi ha les restes d’una antiga fortificació, esmentada ja el 1350, època en què també és esmentada ja l’església parroquial de Sant Andreu, sufragània de la de Tivissa l’edifici actual, però, fou començat el 1773 i té tres naus i una cúpula al creuer s’independitzà el 1786
vall d’Artana
Vall de la serra d’Espadà, a la Plana Baixa.
El tossal d’Espadà, la penya de la Bellota, el coll d’Eslida i el puntal de l’Ombria formen el límit meridional la serra d’Alcúdia, el límit septentrional És drenada per la rambla d’Artana , que neix al peu de la penya de la Bellota, i, després de passar per Aín, Eslida i Artana, desemboca al riu de Sonella, per la dreta, entre Onda i Betxí, dins el primer d’aquests dos municipis
Alsamora

Vista del poble d’Alsamora amb una torre de defensa
© C.I.C - Moià
Poble
Poble del municipi de Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà), situat a 851 m d’altitud al peu del vessant septentrional del Montsec d’Ares, a la conca de la Noguera Ribagorçana, a 4 km de l’entrada de l’estret de Mont-rebei.
Hi passa el camí d’Àger al Pont de Montanyana pel coll d’Ares Conserva unes torres de defensa medievals La senyoria pertanyia al baró d’Eroles En crear-se, a la segona meitat del segle XIX, el terme municipal de Sant Esteve de la Sarga com a resultat de l’agrupació de diversos petits municipis, aquest prengué el nom d’Alsamora, però des d’abans del 1920 fou substituït per l’actual
mixedema
Patologia humana
Estat trofoneuròtic, expressió clínica de la insuficiència tiroidal.
És caracteritzat per una infiltració del teixit subcutani i per una substància gelatinosa que produeix un edema dur que no deixa marca si hom el pressiona i que és més evident a la cara, al coll, a la fossa supraclavicular i a la porció distal de les extremitats Els signes i símptomes més freqüents són feixuguesa, apatia, edema de les parpelles, sensació de fred, suor escassa, macroglòssia, cardiomegàlia, pallidesa, pèrdua de memòria, etc
crisomonadals
Botànica
Ordre de crisofícies unicel·lulars amb un flagel o dos (més rarament tres o quatre) generalment desiguals i en part barbulats.
N'és característica la formació de cists endògens, silicificats, generalment en forma d’ampolla i sovint amb un obturador al coll Comprenen espècies amb plastidis generalment parietals, de color daurat algues petites amb un flagel Chromulina o amb dos i la cèllula nua Ochromones , o amb una paret pèctica en forma de didal Kephynion , o bé reunides en colònies esfèriques Synura o ramificades Dynobryon Viuen principalment en el plàncton d’hivern en aigües continentals pures
escuraflascons
Ornitologia
Gènere d’ocells de l’ordre dels caradriformes, de la família dels caràdrids, de 18 a 23 cm de llargada.
Les femelles són més grosses i amb el plomatge més acolorit que els mascles Tenen el coll i el bec llargs i el cos prim Presenten una membrana lobulada, característica, entorn de cadascun dels tres dits anteriors Nien a terra, i el mascle té cura de la niuada Són sociables, limícoles i bons nedadors Habiten a aiguamolls i a la mar, al nord d’Europa i d’Amèrica són excepcionals als Països Catalans