Resultats de la cerca
Es mostren 6615 resultats
Bestracà
Despoblat
Despoblat del terme de Camprodón (Ripollès).
És situat en un coster, al vessant meridional de l’espadada serra de Bestracà , la qual separa les conques dels rius de Beget i d’Oix fins a llur confluència culmina al puig de Bestracà 1044 m alt, al cim del qual hi ha les ruïnes de l’antic castell de Bestracà L’església romànica de Sant Andreu, esmentada ja el 983, és prop del coll de Bestracà 804 m alt, per on passa el camí d’Oix a Beget
Aguiló

Aguiló
© Fototeca.cat
Poble
Poble (796 m alt.) del municipi de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), situat vora el cim (811 m) de la serra d’Aguiló, carena que separa les aigües del Gaià de les de la riera de Clariana (afluent de l’Anoia), al costat de les runes de l’antic castell d’Aguiló.
Al punt d’unió de les serres de Santa Fe i d’Aguiló, entre aquest poble i el de Santa Fe de Montfred, es troba el coll d’Aguiló , prop del qual es troba la carretera de Sant Guim de l’Estació a Santa Coloma de Queralt amb la de Montblanc a Igualada Era un antic municipi, suprimit a la segona meitat del s XIX, que comprenia els pobles d’Aguiló, les Roques d’Aguiló, la Pobla de Carivenys i Almenara
Despeñaperros
Port natural de Sierra Morena, l’únic que comunica la Meseta amb la depressió del Guadalquivir, a la ratlla entre Castella-la Manxa i Andalusia.
És un coll estret tallat en els esquists i les quarsites paleozoics per l’erosió regressiva del riu Despeñaperros, que capturà les aigües del sector sud de la Manxa constitueix també un límit biogeogràfic és l’inici de la vegetació bètica Aprofitat ja des de temps prehistòrics, la seva important funció per a les comunicacions s’accelerà amb la colonització de Sierra Morena al s XVIII, que fou construïda la carretera, i amb l’arribada del ferrocarril, l’any 1866
el Corronco de Durro
Cim
Cim (2 543 m alt.) de la serra que separa les valls de Boí, al nord, i de Viu, al sud (Alta Ribagorça).
Domina per l’est l’estret de les Cabanasses, a la Noguera de Tor, límit tradicional de la vall de Boí, pel nord la vall i el poble de Durro, i pel sud la vall de Peranera A l’est, el coll de Comaportell l’uneix al massís format pels pics i el port d’Erta i la pica de Cerbi Als seus costers s’assenten els pobles i els llogarets de Saraís, Iran, Irgo, Igüerri, Gotarta, Raons, Casòs, Esperan, Erillcastell i Malpàs
castell de Rocabertí
Ruïnes del castell de Rocabertí
© Fototeca.cat
Castell
Antic castell del municipi de la Jonquera (Alt Empordà), les ruïnes del qual s’aixequen al cim d’una aguda elevació, uns 2 km al nord de la vila, prop de la frontera estatal.
Esmentat ja el 948, pertangué al llinatge dels Rocabertí s XI En les lluites de Ponç II d’Empúries i Ramon Berenguer IV de Barcelona, aquest se n'apoderà 1138, i sembla que el féu enderrocar Fou construït de nou al mateix s XII i tingué un paper important en la batalla del coll de Panissars 1285 L’església del castell era dedicada a sant Romà Prop seu hi ha el santuari de Santa Llúcia, abans església parroquial de Sant Miquel de Solans
voltor negre
Zoologia
Ornitologia
Ocell de l’ordre dels falconiformes, de la família dels vultúrids, que ateny 115 cm de llargada i 287 cm d’envergadura.
És de color bru fosc i té el plomissol del cap i el coll grisenc, amb clapes fosques al cap Nia als arbres i habita a les muntanyes boscades i als garrigars del SE europeu, a Sicília i en alguns punts del SE de la península Ibèrica Als Països Catalans només n'hi ha unes quantes colònies a Mallorca, a la serra de Tramuntana Actualment en resten molt pocs exemplars, i és a la llista d’espècies europees amenaçades d’extinció
grua

Grua del paradís
© Corel / Fototeca.cat
Ornitologia
Nom donat a diversos ocells de la família dels gruids que pertanyen als gèneres Grus, Anthropoides, Bugeratus i Balearica.
La grua vulgar Ggrus té el plomatge gris clar, la gola i la cara negres, el pili vermell i una franja blanca des dels ulls fins a la meitat del coll Habita al nord d’Europa i hiverna a l’Àfrica septentrional i al sud de la península Ibèrica És ocasional als Països Catalans La grua del paradís Aparadisea habita a l’Àfrica meridional, i la grua damisella Avirgo és originària de l’Àsia oriental i de l’Àfrica nord-occidental
Giuseppe Pelizza
Pintura
Pintor italià.
Deixeble de Cesare Tallone Pintà en un estil convencional fins el 1892, que adoptà el divisionisme com a tècnica i s’acostà a conceptes simbolistes conjugats amb inquietuds socials El 1900 presentà a París l’obra allegòrica Specchio della vita 1895-98 El 1904 es posà a les portes de l’abstracció amb el seu audaç oli Il Sole Torí, coll privada Residí gairebé sempre al seu poble —signava Pelizza da Volpedo —, on se suïcidà en morir la seva esposa
Miquel Llavina
Escultura
Escultor.
Documentat entre el 1660 i el 1703 Gendre de Domènec Rovira, treballà amb ell en el retaule de la Santa Creu i Santa Magdalena a l’església de Figueres 1665 El 1678 fou, a Barcelona, un dels instigadors de la creació del nou gremi d’escultors Treballà al Coll Selva, Vilanova i la Geltrú i Barcelona Hom l’identifica amb un dels principals projectistes de la façana de la seu de Girona 1680, citat sovint amb el cognom de Gavina
Domènec Xarrié i Mirambell
Art
Restaurador.
Format a la Llotja de Barcelona L’any 1932 ingressà com a restaurador als tallers dels Museus Municipals d’Art Juntament amb Manuel Grau i Joaquim Pradell hi constituïren el primer centre oficial de restauració que hi hagué a Catalunya Es jubilà l’any 1968 Restaurà una gran quantitat de peces, entre les quals el Psiquis i Cupido de Goya coll Cambó Durant la Guerra Civil, a Olot, conreà ocasionalment la pintura Era pare del restaurador Josep Maria Xarrié i Rovira