Resultats de la cerca

Mercedari 1676, estudià a Alcalá de Henares i es doctorà en teologia a Barcelona Fou tres vegades prior de l’orde a Barcelona i provincial d’Aragó Entre el 1706 i el 1714 treballà a l’Arxiu Reial actual ACA El 1718 fou nomenat cronista de l’orde i el 1729 ingressà a l’Acadèmia de Barcelona Representant de la renovació historiogràfica en el seu vessant arxivístic, redactà nombroses obres històriques —especialment sobre l’orde de la Mercè—, bona part de les quals foren impreses, i també opuscles devots, tot en castellà Bon coneixedor del català antic, en un dels tractats impresos…

De nom Antoni Alabau i Quingles, es feu trinitari descalç el 1743 i visqué als convents de Vic, Barcelona i Saragossa del seu orde, del qual fou cronista general Publicà algun llibre piadós en castellà, com ara una extensa Vida del Beato Miguel de los Santos 1779, més tard traduït al català per ell mateix ~ 1784 D’altra banda, diverses edicions li atribueixen l’arranjament del drama de La Passió , repetidament imprès durant la segona meitat del segle XVIII Les versions conservades, però, no sempre són fidels al mateix text sovint n’alteren l’ordre, n’eliminen algunes parts i fins…

Aquest terme fou creat per Pau Diaca Els pobles germànics angles , saxons i juts , establerts a Anglaterra al segle V, foren al principi designats comunament saxons, bé que l’apellatiu angle es troba ja en Tàcit al segle VI Pau Diaca feu la distinció entre saxons d’Anglaterra i romasos al continent El cronista anglès John Asser utilitzà la denominació rex Angulsaxorum , que apareix a vegades en els documents anglesos, fins a l’època del rei Edgar mort el 975, fou reemplaçada per la de rex Anglorum L’expressió “anglosaxó” fou represa per William Camden el 1586, i hom l’empra …

Fou corresponsal de l’Agència EFE a Madrid 1955-65 En tornar a Pollença fou designat cronista oficial de la vila i president del Club Pollença 1969-1974 És autor d’estudis sobre la història i les tradicions de la vila de Pollença Publicà els reculls de poesia Vorera de mar 1952, Pollença i poesia 1955, Cursa de braus 1966, A ritme d’hores madures 1966, premi Ciutat de Barcelona 1965, Dionís Bennàssar El fons de la mar 1979,  Torxes de pau 1979 i Amb la pau dins l’ànima 1994 Escriví també el poema escènic Vós regnau damunt l’altura 1949, les obres teatrals d’influència costumista…

De família noble, entrà als franciscans a Fano 1238 Fugí de Parma durant el setge de Frederic II 1247 cap a Lió, on entrà en contacte amb el joaquimisme dels espirituals De les diverses cròniques que escriví, només se n'ha conservada una, el Chronicon , i encara mutilada, que constitueix una de les fonts històriques més interessants del s XIII

Es llicencià en filosofia i lletres 1959 per la Universitat de Barcelona, on el 1968 es doctorà amb la tesi Contribució mallorquina a la coneixença dels indígenes de Califòrnia Al marge de l’activitat com a historiador, portà amb els seus fills la direcció d’una empresa hotelera pròpia Inicialment es dedicà a l’arqueologia i, formant part de l’equip de Lluís Pericot, prospectà el terme de Llucmajor i dirigí l’excavació de l’habitació i de l’important jaciment talaiòtic de Capocorb Vell En els tres anys que collaborà amb Pericot 1957-60 participà també en excavacions a Catalunya Tanmateix, la…

Vida i obra Dominicà 1578 i cronista de la Corona d’Aragó 1615 Publicà, entre altres obres, una Historia de la provincia de Aragón de la orden de predicadores Barcelona 1599 ed facs 1999, el primer volum dels Anales del Reino de Valencia València 1613 i nombroses biografies, com ara la de Vicent Ferrer Barcelona 1600 i 1611 Destaca la seva Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona Barcelona 1603 ed facs 1994, on aporta molts documents inèdits arriba fins el 1603, però des de Ramon Berenguer IV 1162 es redueix a una història episcopal, llevat de quan fa…

Crític i cronista musical, seguí amb especial atenció les estrenes d’òpera a París Aprecià, en contra de l’opinió generalitzada a França i abans que Ch Baudelaire, el valor de l’obra de R Wagner i, també, de F Liszt Escriví un assaig sobre el valor de la crítica musical S’associà amb Alexandre Dumas pare en la redacció de diversos llibrets d’òpera, com ara el de l' opéra-comique Piquillo 1837, amb música d’Hippolyte Monpou Nerval fou així mateix, amb els reculls Chansons et légendes du Valois , publicats en 1840-50, un dels pioners de l’etnomusicologia a França H Berlioz utilitzà…

El 1470 era ja secretari de Joan II, i el 1480 era protonotari apostòlic i cronista de Ferran II Fou preceptor de la infanta Isabel Residí molt de temps a Barcelona, i mantingué relació literària amb Pere Miquel Carbonell Vinculat al cercle de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, li dedicà el seu Carmen bucolicum Roma 1485 El seu germà Alessandro Geraldini Amelia, Úmbria 1455 — Santo Domingo 1525, eclesiàstic, fou preceptor de les filles de Ferran II, estigué en contacte sobretot amb Lucio Marineo Siculo i Pietro Martire di Anghiera, i, a Barcelona, amb Pere Miquel Carbonell…

Es dedicà primerament al periodisme Intervingué en la Primera Guerra Mundial, i durant la Segona Guerra Mundial actuà en la Resistència El 1948 emigrà als EUA, on publicà algunes obres en anglès Escriptor d’estil vigorós en la descripció dels caràcters i les passions humanes, les seves obres, sovint de tipus psicològic i social, foren aviat conegudes a molts països Cal fer esment de Halálos tavasz ‘Primavera mortal’, 1922, edició catalana del 1935, Valamit visz a víz ‘Alguna cosa sura sobre l’aigua’, 1928, A szökevény ‘El desertor’, 1931, A lélek kialszik ‘L’ànima s’apaga’, 1932 i A…