Resultats de la cerca

Actiu al final del segle XV i principi del XVI, possiblement estigué vinculat a alguna església de la diòcesi de Còrdova Cap al 1504 publicà a Sevilla la seva contribució més important a la teoria musical de l’època, un tractat sobre el cant pla titulat Introducción muy útil e breve de canto llano És una obra breu i directa adreçada a la formació pràctica en la interpretació del cant pla, que també inclou alguns capítols dedicats a temes més especulatius i a aspectes relacionats amb la notació Al final del volum hi recull les entonacions i clàusules dels diversos modes

Hi ha dubtes sobre el seu segon cognom, que per a alguns fou Arça Entrà a l’orde mercedari el 1636 Estudià a Salamanca i fou professor de filosofia a la Universitat de València Fou provincial de l’orde 1659 i general 1664 El 1672 fou nomenat bisbe d’Empúries de Sardenya, diòcesi de la qual no prengué possessió perquè el 1673 fou destinat a Sogorb, d’on passà a Tarragona el 1680 Celebrà concilis provincials a Tarragona el 1685 i el 1691 Reedificà el convent del seu orde i el 1691 estengué la festa de Santa Tecla a tota la província eclesiàstica

Cursà estudis eclesiàstics al seminari de Ciutadella i fou ordenat de sacerdot a Vic el 1935 Professor del seminari menorquí i beneficiat de la catedral de Ciutadella, fou el propulsor de la introducció del català a la litúrgia de la diòcesi Els seus treballs més coneguts són El acta de Constantinopla, Pro Aris et Focis 1956, Sobre la desgràcia de Ciutadella, La reconquista de Menorca, Reflexions en el centenari de la invasió turca, El pariatge fet pel senyor rei en Jaume sobre la pabordia i rectories de Menorca segons la còpia del Llibre vermell i La llengua dels menorquins 1963

Estudià al seminari de València, fou ordenat el 1889 Des del 1887 era professor auxiliar de llatí del seminari, i després ho fou de diferents branques de filosofia Feu el doctorat en dret canònic a la Universitat de València, d’on més tard fou professor i vicecanceller, i el 1901 fou nomenat canonge magistral de València per oposició Ja bisbe de Girona, el 1928 decretà la moderna divisió d’arxiprestats de la diòcesi És autor de molts treballs en llatí, català i castellà, com el manual De ratione linguae latinae addiscendae 1896, un Manual de prelados 1924 i altres obres i cartes pastorals

Centrà la seva reflexió teològica en l’experiència nova de vida monàstica i de litúrgia que caracteritzen la comunitat reformada de Taizé , de la qual fou membre Amb RSchutz , fou observador en el concili II del Vaticà Entre les seves obres —algunes de les quals traduïdes al català—, cal destacar Mariage et célibat 1955, L’Eucharistie 1959, L’unité visible des chrétiens et la tradition 1962, Marie, mère du Seigneur, figure de l’Église 1962, Le mystère de l’eucharistie 1981, etc El 1988 es convertí al catolicisme i fou ordenat de prevere de la diòcesi de Nàpols Itàlia

Era germà d’Agustí Gallard, que el 1588 havia estat nomenat bisbe d’Elna, però que morí abans de prendre possessió de la diòcesi, i de Cristòfor, regent de la tresoreria del Principat 1609-15 i governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya 1615-38 A Perpinyà dugué a terme la unió dels capítols de Sant Joan i d’Elna, transferit aquest recentment a aquella vila El 1613 assistí al concili de Tarragona i, de retorn, impulsà a Vic l’organització d’una unió per a lluitar contra el bandolerisme Fou enterrat 1621 al panteó familiar de la cartoixa d’Escaladei

D’origen reial i fill d’un militar visigot, es féu monjo, fundà diversos monestirs —els més importants a Compludo Astorga i a San Pedro de Montes Bierzo— i l’impuls que donà al moviment monàstic arribà a alarmar l’exèrcit Es relacionà per carta amb altes personalitats del país i escriví una regla monàstica de molt prestigi Hom li ha atribuït també, indegudament, una Regula communis , obra d’un sínode d’abats posteriors a ell Recesvint el nomenà bisbe de Dume i al concili X de Toledo li confià la diòcesi de Braga La seva festa se celebra el 16 d'abril

Fill del jurista Dionís Pau Dassió, estudià dret i teologia a València i a Bolonya bon llatinista, fou influït per Pere Joan Nunyes Fou xantre de Sogorb i ardiaca major de València 1573, on exercí de vicari general Fou rector i vicecanceller de la Universitat de València Assistí al concili de Trento A Barcelona tingué un càrrec a l’audiència reial de Catalunya Nomenat bisbe d’Oriola, tingué un fort antagonisme amb la diòcesi de Cartagena de la qual Oriola s’havia separat el 1566 i amb el capítol de la seva pròpia catedral Representant de l’esperit contrareformista, protegí els…

El bisbat primitiu s’extingí amb l’ocupació sarraïna 719 Després de la conquesta cristiana 1149, el bisbe de Roda de Ribagorça, Guillem Pere de Ravidats, hi restablí el culte catòlic i hi traslladà la seva seu episcopal La nova demarcació episcopal uní, a l’antic bisbat de Roda , els territoris lleidatans tornats a conquerir integraven el bisbat de la zona dels Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues El 1203 el papa Innocenci III solucionà les antigues disputes entre Roda i Osca i fixà el límit occidental al riu Cinca, fins a l’església de…

Fins al 1801 la Vall d’Aran va pertànyer a la diòcesi de Sent Bertrand de Comenge i fins el 23 de febrer de 1803 no fou adjudicada al bisbe de la Seu d’Urgell, com a compensació de la pèrdua de mitja Cerdanya, soferta per aquesta diòcesi amb motiu de la Revolució Francesa i del concordat de Pius VII del juliol de 1801 pactat amb Napoleó Els arxius de la diòcesi de Sent Bertrand, ara conservats als Archives Departamentales de l’Haute Garonne, de Tolosa de Llenguadoc, segons una recerca o enquesta efectuada recentment per Josèp M Boya i Busquets, no conserven documents anteriors al 1284…