Resultats de la cerca

Amic de Pissarro i dels neoimpressionistes, adoptà el divisionisme Hom l’identifica, versemblantment, amb el “pintor puntillista” que Santiago Rusiñol i Ramon Casas tractaren a París al principi dels anys noranta D’ideologia anarquista —fou empresonat diverses vegades—, en un viatge a Bèlgica l’influí la temàtica obrera 1897 Estilísticament s’acostà, més tard, a l’impressionisme El 1935 assolí la presidència de la Société des Artistes Indépendants

Pertangué al grup de la “Nouvelle Revue Française” El barri llatí li inspirà cròniques ciutadanes plenes d’imaginació i d’una poesia que ultrapassa la realitat quotidiana Les seves poesies Tancrède, 1894 Poèmes, 1912 i les seves proses poètiques Le piéton de Paris, 1939, relacionades amb el simbolisme de Verlaine i les aventures oníriques dels surrealistes, són, però, molt lúcides La seva tècnica segueix la tradició de la poesia romàntica

Protegit per JHardouin-Mansart, projectà la decoració dels Invàlids, però només en féu la cúpula Sant Lluís lliurant la seva corona i la seva espasa a Crist , 1705 A Versalles decorà el Saló de Diana Sacrifici d’Ifigènia i el Saló d’Apollo L’albada La seva millor producció és la de petit format i dins la tècnica del clarobscur Moisès salvat de les aigües Musée du Louvre, París

Filla del tenor Manuel del Pópolo Vicente García , es casà amb l’empresari Louis Viardot Debutà en concert a Brusselles el 1837, i en teatre a Londres el 1839, com a Desdèmona a l' Ottello de Rossini Estrenà el Prophète , de Meyerbeer, i Sapho , de Gounod A partir del 1863 es retirà de l’escena i actuà únicament en concerts Fou professora del conservatori de París 1871-75

Introduí la idea que les serralades, en particular els Alps, es formaren per plegament de l’escorça terrestre Proposà que les muntanyes d’Europa s’havien generat per successius episodis de plegament, tals com el Caledonià, l’Hercinià i l’Alpí Treballà per al Servei Geològic de França, i el 1886 esdevingué professor de l’École Nationale Supérieure des Mines de Paris Fou elegit membre de l’Académie des Sciences el 1896

Treballà a Marly i als jardins i a la capella Virtuts, Trofeus de l’Església , 1707-10 de Versalles Per a la família Rohan treballà al palau de Saverne 1719-28, al palau episcopal d’Estrasburg 1731 i, a París, als hôtels de Soubise figures de la façana que representen les quatre estacions i de Rohan relleu, per a la porta de les quadres, d' Els cavalls del Sol, 1740, d’efectes pictòrics

Fou compositor de cambra de Lluís XV de França, i del 1730 al 1756 fou un dels violons du roi Des del 1739 dirigí l’orquestra de l’Opéra, i fou director d’aquest teatre del 1757 al 1766 En collaboració amb François Rebel escriví cantates, ballets i unes deu òperes, la més cèlebre de les quals fou Pyrame et Thisbé 1726 El seu germà Louis Francoeur París 1692 — 1745 també fou violinista i compositor

A la cort de Lluís XIV fou arquitecte o bé intendent en cap dels edificis reials, raó per la qual el seu nom apareix en els projectes d’obres com l’Observatori de París o la columnata del Louvre, atribuïdes amb molta raó de causa per Albert Laprade a François d’Orbay Inspirà i projectà la construcció del castell de Sceaux 1674-77, del qual resta només el Pavelló de l’Aurora, per al seu protector Colbert

Realitzà els seus estudis al Conservatori de Música de París, amb Jules Massenet, entre altres mestres, i rebé també classes privades d’André Messager Encara que fou compositor de diverses obres instrumentals, la part més important de la seva obra és la teatral, amb òperes com Le roi aveugle 1906, Gismonda 1918 o L’île desenchantée 1925 i també operetes Exercí així mateix la crítica musical i l’any 1948 publicà una monografia sobre André Messager

Deixeble d’AMeillet i format en l’ambient científic de l’escola sociològica de París, fou professor a la Sorbona i director d’estudis de filologia cèltica a l’École des Hautes Études És autor d’estudis sobre filologia clàssica Traité de grammaire comparée des langues classiques , 1924, amb AMeillet, i Traité d’accentuation grecque , 1938, cèltica Choix d’études linguistiques et celtiques , 1952 i de lingüística general Le langage Introduction linguistique à l’histoire , 1921