Resultats de la cerca
Es mostren 10009 resultats
Odesind de Ribagorça
Cristianisme
Bisbe de Ribagorça (~956-~976).
Era fill del comte Ramon III de Ribagorça i de Garsenda de Fesenzac El seu pare gestionà de l’arquebisbe de Narbona Aimeric l’erecció de la seu del bisbat de Ribagorça a Roda d’Isàvena, i hi féu consagrar Odesind vers el 956 Aquest dedicà tot seguit la nova catedral Tanmateix el bisbat no rutllà normalment fins per allà el 970 el bisbe dimissionari Oriolf acceptà de quedar-se amb l’abadiat d’Alaó De fet, Odesind fou el primer bisbe de Roda independent del d’Urgell La seva activitat com a constructor d’esglésies fou ben notable
Miquel Masriera i Rubio
Literatura catalana
Científic i escriptor.
Fill d’Artur Masriera Format a Barcelona, a Madrid —on es doctorà— i a Zuric 1920-23 —on es diplomà d’enginyer químic— Fou professor de química i física a la Universitat de Barcelona 1926-39 Investigà aspectes d’atomística i de cosmologia, i és autor de diverses obres de cinètica, termodinàmica i energia nuclear Dugué a terme una notable tasca de divulgació científica, motiu pel qual rebé el premi Feijoo 1966 i el Ramon Godó 1977 com a reconeixement del seu treball d’articulista a “La Vanguardia” Fou invitat per l’EURATOM i assistí a diversos congressos d’astronàutica
Josep Llinars i Aznar
Cristianisme
Arquebisbe de Tarragona (1694-1710).
Mercedari 1650, fou comanador dels convents de Tarassona i Saragossa i general de l’orde El 1701, com a president del braç eclesiàstic, donà la benvinguda al rei Felip V, i participà en la cort de 1701-02 A la cort de 1705-06 es mostrà partidari fervent del rei arxiduc Carles III, el qual casà el 1708 Propagà el culte a sant Ramon Nonat i a sant Pere Ermengol Escriví una Regula et constitutiones 1692 i un Bullarium 1697 de l’orde mercedari, així com un Catecismo y explicación de la doctrina cristiana 1704 i alguns escrits pastorals en català
Alejandro Amenábar

Alejandro Amenábar
© Acadèmia del Cinema Europeu
Cinematografia
Realitzador cinematogràfic castellà.
Amb el seu primer llargmetratge, Tesis 1996, aconseguí quatre premis Goya Posteriorment ha dirigit Abre los ojos 1997, premiada amb un Goya, The Others 2001, pellícula protagonitzada per Nicole Kidman i produïda per Tom Cruise, i Mar adentro 2004, retrat del tetraplègic Ramón Sampedro i la seva opció pel suïcidi assistit, que guanyà 14 premis Goya i l’Oscar al millor film de parla no anglesa El 2009 estrenà Ágora , film històric que el 2010 guanyà set premis Goya Posteriorment ha dirigit Regression 2015 i Mientras dure la guerra 2019 i la sèrie de televisió La Fortuna 2021
Romeu de Vilanova
Història
Política
Baró de Vence (Provença).
Fill de Guerau de Vilanova, probablement d’origen català Fou batlle general del comte Ramon Berenguer V de Provença durant més de vint anys i el seu principal conseller de la política interior de reorganització territorial A la mort del comte, assumí la regència del comtat 1245 Gestionà el matrimoni 1246 de la filla del comte, Beatriu, amb el comte Carles d’Anjou fill de Lluís VIII de França i després rei de Sicília i de Nàpols, al servei del qual estigué a la fi de la seva vida Fou cantat per Dante en la Divina Comèdia
Caffaro
Historiografia
Política
Polític, militar i historiador genovès.
Dirigí expedicions navals —o hi participà— per tota la Mediterrània entre altres, el 1146, a Menorca i a Almeria Fou ambaixador de la seva república prop del papa Calixt II, l’emperador Barba-roja, el rei Alfons VII de Castella i Lleó, i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III Amb aquest conclogué el 1127 un tractat que finia una llarga contesa sobre els drets que exigia el comte a les naus genoveses que entraven en ports de la seva jurisdicció Escriví uns Annals de Gènova, que foren continuats en forma oficial a la seva mort
Mercè Nicolau i Cusson

Merçè Nicolau
© Fototeca.cat
Teatre
Actriu.
Era filla del compositor Antoni Nicolau i Parera Estudià a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic Debutà el 1915, amb Misteri de dolor , d’Adrià Gual, i encapçalà diverses companyies, alguna vegada juntament amb l’actor Ramon Martori Estrenà, entre altres obres, Rondalla d’esparvers 1918, de JMde Sagarra, i Al cor de la nit 1918 i Alta banca 1921, d’AGuimerà També destacà en els papers de Nora i de Hedda Gabler, de les obres d’Ibsen, i en Monna Vanna , de Maeterlinck Després del 1946 actuà en teatre radiofònic català, per a Ràdio Barcelona
al-Munḏir ‘Imad al-Dawla
Història
Senyor de Lleida, Tortosa i Dénia (1081-90).
Aliat amb Berenguer Ramon II de Barcelona i amb Sanç Ramires d’Aragó, fou derrotat 1082 pel seu germà Yūsuf al-Mu'tamin de Saragossa, que era ajudat pel Cid Conquerí Xàtiva i assetjà València, defensada victoriosament per Álvaro Háñez Intentà de resistir els repetits atacs del Cid presa del castell de Polop el 1089 i devastacions de Dénia i Tortosa aliat de nou amb els comtes catalans i amb el nou rei de Saragossa, el seu nebot Ahmad ibn Yūsuf al-Musta'īn, però a la seva mort el seu fill i successor Sulaymān es féu tributari del Cid
Muḥammad II de Còrdova
Història
Califa omeia de Còrdova (1009-10).
Obligà el seu pare Hišām II a abdicar a favor seu, però no aconseguí d’imposar-se als berbers ni als eslaus Ajudat per Wadih, valí de la Marca Superior, i per Ramon Borrell I de Barcelona i Ermengol I d’Urgell, derrotà els berbers, comandats per Sulaymān ibn al-Ḥakam, a Aqabat al-Baqar, prop del Guadiaro, i s’emparà de Còrdova saqueig de Madīnat al-Zahrā’ Poc després morí assassinat per Wadih L’expedició catalana a Al-Baqar, anomenada “dels nou mil”, féu que Ibn ‘Iḏarī anomenés el 1010 com “l’any dels catalans”
Joan Tomàs de Montcada i Sanseverino
Història
Sisè comte d’Adernò.
Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Fenollar Succeí 1479 el seu parent Antoni de Montcada i d’Aragó en el comtat de Caltanissetta i en la terra d’Agosta Mestre justicier de Sicília 1463, 1479, 1501, governador de Catània 1463, gran camarlenc de Nàpols 1445 i castellà del palau reial de Palerm i dels castells de Licata Capità general i president del regne de Sicília 1475, 1478 i 1479, virrei de Sicília 1475-79 i diputat del regne 1499 Les seves cartes llatines foren publicades, juntament amb una versió italiana i una de castellana, a València el 1658