Resultats de la cerca

Fill de Constantí Diògenes, esposà l’emperadriu Eudòxia, vídua de Constantí X Combaté els turcs fins a Mesopotàmia 1068-69 i envià una flota en ajut de Bari 1070, assetjada pels normands En una nova expedició contra els turcs, fou traït, a Armènia, per Andrònic Ducas i fet presoner Mentrestant, a Constantinoble, Miquel VII —que havia allunyat del tron Eudòxia— envià tropes contra ell, quan ja havia obtingut l’alliberament Vençut, hagué d’abdicar i fou cegat

Succeí, per renúncia, la seva mare Violant muller, amb el nom d’Irene, de l’emperador bizantí Andrònic II, darrera representant de la dinastia dels aleràmics i germana del marquès Joan I mort el 1305 Per a ocupar el tron hagué de sostenir una lluita amb el regent i pretendent, el marquès Manfred IV de Saluzzo El 1310 fou reconegut i investit per l’emperador S'ocupà de refer l’administració del seu estat i l’ordenà

Fill de Manuel I i de Maria de Poitiers-Antioquia El 1180 es casà amb Agnès o Anna de França, filla de Lluís VII En morir el seu pare 1180 era encara un infant i la regència fou encarregada a la seva mare La política llatinòfila d’aquesta disgustà el poble i provocà una gran matança de llatins 1182 Andrònic, cosí de Manuel I, aprofità la situació per a entrar a Constantinoble, assassinar la regent i Aleix i proclamar-se emperador

Fill primogènit d’Andrònic II, fou associat al tron el 1295 Combaté sense èxit al capdavant de l’exèrcit bizantí contra els otomans, que s’havien establert ja definitivament a l’Àsia Menor Es mostrà sempre hostil a la companyia catalana dels almogàvers que, cridats pel seu pare, havien acudit a Constantinoble Fou el principal culpable de l’assassinat del capitost català Roger de Flor a Andrianòpolis 1306 i de les cruels circumstàncies que per als grecs provocà aquesta traïdoria

Filla de Constança I d’Antioquia i de Ramon de Poitiers, príncep d’Antioquia Fou casada el 1161, amb l’emperador Manuel I En morir aquest 1180, fou regent del fill Aleix II, però deixà el govern en mans del protosebast Aleix Comnè, nebot del seu marit, que esdevingué el seu amant A causa de la seva política prollatina, fou desposseïda de la regència, empresonada i estrangulada per Andrònic I Comnè , cosí germà de Manuel I, que el 1183 es proclamà emperador

Intentà, sense èxit, d’influir el seu marit per tal que cedís la successió a Nicèfor Brienne tal com descriu Anna Comnè en l' Alexíada El 1118 es retirà a un convent, fundat per ella a Constantinoble

Fou monjo basilià a Galatro, d’on passà a Constantinoble, on fou abat del monestir de Sant Salvador Fou enviat per l’emperador Andrònic a Avinyó per tal de promoure la unió entre les dues esglésies Tornà a Constantinoble, on mantingué una forta polèmica amb els palamites, però s’hagué de retirar en ésser aprovat l’hesicasme 1341 Per la seva amistat amb Petrarca, a qui ensenyava grec, obtingué la seu italobizantina de Gerace 1342 És autor de diversos escrits teològics, matemàtics i d’altres

Aquestes dinasties foren fundades per dos nets del matrimoni format per Constantí Àngel i Teodora, filla de l’emperador bizantí Aleix II Comnè D’una banda, Isaac II Àngel, fill d’Andrònic, proclamat emperador de Bizanci en la revolta que enderrocà el darrer emperador Comnè, destronat pel seu germà Aleix III 1195 i restablert el 1203, associat amb el seu fill Aleix IV i ambdós deposats el 1204 de l’altra, Miquel, fill illegítim del sebastocràtor Joan, fundador del despotat d’Epir, on la dinastia dels Àngel perdurà fins a l’assassinat de Tomàs 1318

Filla d’Amadeu V, comte de Savoia, i de Maria de Brabant Canvià el seu nom de Joana pel d’Anna en contreure matrimoni 1326 amb Andrònic III, coemperador de Bizanci mort el 1341 En esdevenir regent de llur fill Joan V, s’oposà, formant partit amb l’almirall Áleksis Apókaukos i el patriarca de Constantinoble, al manteniment de la preponderància exercida per Joan Cantacuzè en vida de l’emperador Revoltat, Cantacuzè es proclamà emperador a Tràcia, amb el nom de Joan VI sis anys després, mort Apókaukos, entrà a Constantinoble 1347, essent reconegut emperador igual que Joan V Anna hagué de cedir,…

La tònica dominant dels primers peripatètics —final del s IV i s III aC— fou el desenvolupament de l’empirisme aristotèlic i la investigació cientificopositiva Entre ells es destaquen Teofrast, gran autoritat en botànica, Aristogen de Tàrent, negador de la immortalitat de l’ànima, Dicearc de Messènia, que defensava la preeminència de la vida pràctica sobre la teorètica, Demetri de Fàleron, que portà el peripatetisme a Alexandria, i Estrató de Làmpsac, que assimilà el materialisme mecanicista de Demòcrit Posteriorment en profunda decadència, recuperà el prestigi amb les…