Resultats de la cerca

El 1934 creà orquestra pròpia i formà el Goodman Quartet, ampliat el 1939 a sextet Fou el primer d’integrar negres i blancs en les seves formacions, on collaboraren alguns dels músics més rellevants de la història del jazz , entre els quals Teddy Wilson, Lionel Hampton i Charlie Christian Interpretà també música clàssica Béla Bartók escriví per a ell Les contrastes , i A Copland i P Hindemith llurs respectius concerts per a clarinet

Estudià al conservatori de la seva ciutat natal i obtingué el Premi Franz Liszt El 1941 debutà a Berlín sota la direcció de Wilhelm Furtwängler Refugiat a Suïssa a partir del 1942, hi inicià estudis amb Clara Haskil Posteriorment fou professor a Lucerna 1959-68 i Zuric 1969-76 Amb Ferenc Fricsay enregistrà els concerts de Bartók i Beethoven, i posteriorment els de Mozart, dirigint ell mateix des del piano l’Orquestra del Mozarteum de Salzburg

Conreat especialment a Àustria, és gairebé el mateix que la serenata, el nocturn o la cassació Algunes obres serioses quartets de corda, sonates per a teclat de J Haydn i d’altres compositors contemporanis seus duen també el títol de divertimento d’aquí prové l’ambigüitat del terme Posteriorment, ja al segle XIX i, sobretot, al XX, designà una obra d’estructura molt lliure, sovint concebuda per a un conjunt cambrístic Divertiment per a cordes de B Bartók

L’orquestra és dividida en dos grups d’una banda, els dels solistes o concertino i, de l’altra, el ripieno o tutti , és a dir, la massa orquestral Els primers exemples coneguts són els de Stradella 1682, però el veritable organitzador fou A Corelli 1653-1713 El concerto grosso és ordenat segons el pla de la sonata preclàssica Suplantat en acceptació per la simfonia, retrobà al s XX el favor dels compositors Stravinskij, Bartók, Martinů

Fou deixeble de Béla Bartók i Zoltan Kodály Fou director de l’Orquestra Simfònica de Dallas 1945-49, de l’Orquestra Simfònica de Minneapolis 1949-60 de la Filharmònica d’Estocolm 1966, de la Nacional de Washington 1970-77 i de l’Orquestra Simfònica de Detroit 1977-78 Com a compositor escrigué Concerto for Cello and Orchestra, The Way cantata dramàtica, Missa Brevis, Madrigal Suit, The Voices, Chamber Music , etc Entre els seus enregistraments destaca la integral de les simfonies de Haydn

Estudià al conservatori de Barcelona amb Joan Massià i Josep Ricart i Matas Seguí cursos de perfeccionament a Lausana amb Marçal Cervera i Arpad Gerecz i a Düsseldorf amb Antonio Janigro Fins el 1985 fou violoncel solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i després 1985 passà a ésser-ho de l’orquestra del Liceu de Barcelona Des del 1980 fou catedràtic del seu instrument al conservatori de Barcelona Fou membre del Quartet Sonor, del Trio Ciutat de Barcelona i del Trio Bartók

De forma molt lliure, fou emprada per primer cop per Jan Václav Tomašek a l’inici del s XIX Liszt escriví amb aquesta denominació una vintena de composicions en les quals dominava el caràcter èpic hi emprà escales, ritmes i intervals característics de la música zíngara Molts compositors han escrit, des d’aleshores, fantasies instrumentals amb elements folklòrics, com Dvořák, Saint-Saëns, Albéniz, Brahms, Debussy, Gershwin i Bartók, bé que en alguns casos hi ha obres amb aquest títol que estan totalment desvinculades del folklore

A partir del seu coneixement sorgit de l’estudi de B Khristov Bases rítmiques de la música popular búlgara 1913, B Bartók -un dels autors que més han emprat el terme- el definí com " aquella espècie de ritme en què el valor donat pel denominador de la fracció que indica el compàs és extraordinàriament breu prop de 300-400 de metrònom i en què tals valors fonamentals brevíssims, dins del compàs, no s’agrupen en valors majors iguals, és a dir, no s’agrupen simètricament"

Format amb Kodály i Bartók, el 1912 fou nomenat director de cor de l’òpera de Munic i, l’any següent, director assistent de Bruno Walter de l’orquestra simfònica fins el 1923 Posteriorment, dirigí, entre d’altres, l’Òpera de Berlín 1927-30, l’Orquestra de la Ràdio de Moscou 1931-37 i diverses orquestres dels EUA 1938-45, especialment la de Scranton, a Pennsilvània 1940-45 Retornat a Europa, s’establí a París, on fou titular de l’orquestra de l’Opéra des del 1947 Fou un especialista del repertori postromàntic alemany

Estudià composició amb YA Papaioannou al Conservatori Hellènic d’Atenes entre el 1956 i el 1961, i prosseguí la seva formació a la Musikhochschule de Munic amb Günter Bialas, on prengué contacte amb la música electrònica Fundador, el 1967, del Grup Hellènic de Música Contemporània d’Atenes, és autor d’una obra d’amplis i variats registres que denoten influències de procedència diversa, des de B Bartók fins a K Penderecki El 1964 guanyà el Premi Richard Strauss Ciutat de Munic i el 1966 el Premi Ciutat de Stuttgart pel seu Concert per a violí