Resultats de la cerca

Les plantes dissolen formes ionitzades de fòsfor que han estat rentades de les roques i immobilitzades en el sòl, i les incorporen El pas d’aquest element pels herbívors i els carnívors és molt ràpid, i retorna al sòl per l’acció de microorganismes A diferència d’altres elements com el nitrogen, el seu pas per la litosfera i la hidrosfera és molt lent, i no es troba en quantitats significatives a l’atmosfera

Anteriorment s’havien inclòs els creodonts dins l’ordre dels carnívors, però s’ha constatat que l’adaptació de la dentició al règim carnívor es produí independentment en ambdós ordres Els creodonts foren els depredadors dominants durant la primera part del Terciari Paleocè i Eocè, amb una distribució molt àmplia que comprenia tots els continents a excepció d’Austràlia i Sud-amèrica llavors un altre continent illa Els darrers creodonts es troben al Miocè superior de l’Àfrica

Aquesta relació existeix tant entre els vegetals plantes epífites com entre molts animals els crustacis que viuen amb molluscs les hienes, els xacals i els voltors, que s’alimenten de les restes que deixen els grans carnívors com el lleó i el tigre les rèmores i els taurons, etc L’espècie comensal pot desenvolupar adaptacions per al millor aprofitament de les matèries nutritives Per als ecòlegs aquesta forma d’associació se situa entre la simbiosi i el parasitisme

Hom distingeix la placentació difusa , pròpia dels artiodàctils, en la qual els teixits embrionaris presenten molt pocs entrants que penetren en l’endometri matern, la placentació anular , pròpia dels carnívors i d’altres animals, en la qual les vellositats o entrants de l’embrió formen una anella cilíndrica al voltant de l’endometri, i la placentació hemocorial , en la qual les vellositats coriòniques en penetrar a l’endometri en destrueixen els teixits i són impregnades de la sang dels capillars materns destruïts

Malgrat que des del 1914 es considerava que existien 30 ordres d’insectes, el 2001 se'n descriví un de nou a partir de restes fossilitzades, que se situaria entre l’ordre mantoïdeus dels pregadeus i l’ordre fasmatoïdeus dels insectes bastó Els individus d’aquest ordre es caracteritzen per ésser carnívors i estar recoberts d’una cuirassa en l’estat de nimfa El 2003 es trobaren al desert de Namíbia els primers exemplars vius d’aquest ordre, que pertanyien a quatre espècies diferents

Els espiracles, grossos, són disposats dorsalment i darrere els ulls Les obertures branquials són ventrals i la boca, també ventral, presenta plaques dentàries característiques En quasi tots els raïformes l’aigua per a la respiració és aspirada pels espiracles i no per la boca, per tal d’evitar el perill d’absorbir el llim del fons Són marins i solen ésser carnívors i predadors de crustacis i molluscs Quasi tots són bentònics i reposen enterrant-se en el fons Comprèn unes 30 espècies, agrupades en 8 famílies

Són animals de cos fusiforme que atenyen fins a 2,5 m de llargada, amb el cap arrodonit, proveït d’orelles curtes i ben separat del cos pel coll tenen potes posteriors, les quals, bé que acaben en aletes, es poden girar cap endavant per tal de facilitar llur avançament per terra El lleó marí del sud Otaria byronia ateny 2,5 m de llargada i pesa més de mitja tona Habita a les costes de l’Amèrica del Sud, des del Brasil fins a l’estret de Magallanes, i al Pacífic, fins al Perú viu en grups familiars d’uns 6-20 individus, manats per un mascle vell, en règim polígam El lleó …

Els amficiònids eren formes cosmopolites que sorgiren a l’Oligocè i es diversificaren durant el Miocè Es caracteritzaven per una reducció de les premolars i per unes canines i molars robustes i ben desenvolupades Presentaven un fort dimorfisme sexual, manifest en la talla La seva aparença era la d’un gos gegant, però amb una major capacitat trituradora El gènere Amphicyon és representat al jaciment valencià de Bunyol, a Los Valles de Fuentidueña de Segòvia i també al jaciment dels Casots, a l’Alt Penedès, on n'aparegué una forma gegantina

Professor de la Universitat de Yale, revolucionà el coneixement sobre la biologia evolutiva dels dinosaures quan a final dels anys seixanta impulsà la hipòtesi que aquests rèptils tenien molt més en comú amb els ocells que no pas amb els llangardaixos, i que eren animals molt més actius que hom no els havia considerats fins aleshores Les seves idees foren popularitzades pel seu deixeble, Robert T Bakker, i s’assentaren sobre la descoberta del Deinonychus, gènere de dinosaures carnívors amb esquelet apendicular, amb molts trets típics dels ocells