Resultats de la cerca

Professor d’anatomia humana i d’embriologia a la Universitat Lliure de Brusselles, de la qual fou rector 1923-26 El seu Traité d’Embriologie des Vertébrés 1921 és un dels texts clàssics de l’embriologia

Contribuí a l’avenç de la teologia positiva durant el segle XIX Fou professor a Würzburg des del 1854, any que publicà la seva obra fonamental, Enchiridion symbolorum et definitionum, antologia de documents dogmàtics i doctrinals del magisteri eclesiàstic des dels primers temps, de gran ajut per als estudiosos de la teologia Té també un important recull de texts litúrgics orientals Ritus orientalium, Coptorum, Syrorum et Armenorum in administrandis Sacramentis 1863-64

Com a escultor féu els busts de Richelieu Bibliotèque Mazarin i Lluís XIII Musée du Louvre i l’estàtua de Lluís XIV vestit d’emperador romà Musée de Versailles Destacà més, però, com a medallista medalles de Lluís XIII, Lluís XIV, Richelieu, Mazzarino, Colbert, etc

Exiliat a Amsterdam, fou pintor oficial de la ciutat 1667 i rival de Rembrandt Conreà la pintura mitològica i d’història Antoni i Cleòpatra i Mart, Venus i Cupido ambdós al Rijksmuseum, Amsterdam Com a teòric de l’art féu conferències i escriví el Grand Livre des peintres 1707

Dedicat primerament al periodisme, des del 1928 conreà la novella, sota diversos pseudònims, amb una temàtica molt variada autobiografia, problemes socials, costums de vida provinciana, novella psicològica, etc, però excellí sobretot en la novella policíaca, gènere que renovà i dotà de qualitat literària, aprofondint en l’anàlisi psicològica dels personatges, amb el qual aconsegueix veritables creacions Una de les més populars és la de l’inspector Maigret, protagonista d’una llarguíssima sèrie Del conjunt de la seva obra cal destacar Maigret 1934, Le chien jaune 1936, L’homme qui regardait…

Estudià a Roma, on conegué l’òpera italiana El 1766 anà a Ginebra i el 1767 a París, on combinà l’estil italià i el francès en òperes còmiques d’èxit Le Huron 1768, Lucile 1769, Zémire et Azor 1773, L’amant jaloux 1778, Ricard Coeur de Lion 1784, Guillaume Tell 1791, etc Escriví també quartets, simfonies i un concert per a flauta i orquestra Escriví unes Mémoires 1789-97

Ha guanyat set torneigs del Grand Slam Open d’Austràlia 2004, Roland Garros 2003, 2005, 2006, 2007 i Open dels Estats Units 2003 i 2007 i fou finalista a Wimbledon el 2001 i el 2003 Guanyà la Medalla d’Or d’Atenes en individuals femenins el 2004 Des del 1999, que inicià la seva trajectòria en els circuits de la WTA World Tennis Association, ha estat primera del rànquing mundial durant un total de 116 setmanes Al maig del 2008 anuncià la seva retirada immediata essent número 1 del món el gener del 2010 reapareix en l’alta competició en un torneig a Bèlgica, però es retirà definitivament el 2011

Vida Tot i que d’origen incert, francès o flamenc, passà la major part de la seva vida a Itàlia, on es trobava ja el 1530 Possiblement estudià amb Josquin Des Prés i, amb tota probabilitat, en la seva joventut es relacionà amb el cercle de Philippe Verdelot Treballà principalment a Florència, Venècia i Roma Segurament deixà Florència després de l’assassinat del duc Alessandro de Mèdici, el 1537 Durant l’etapa veneciana establí contacte amb Adriaan Willaert i s’inicià en la composició de madrigals El 1539 l’editor Antonio Gardano li publicà quatre llibres de madrigals Amb el temps, Arcadelt es…

Vida Provinent d’una família de músics, el 1800 començà els seus estudis al Conservatori de Música de París amb Boildieu i Pradher piano, i Rey harmonia El 1807 aconseguí el segon lloc del premi de composició, que més tard seria anomenat Premi de Roma Contractat pel conservatori parisenc com a professor de contrapunt i fuga el 1821, tres anys després publicà el Traité du contrepoint et de la fugue L’any 1827 fundà la "Revue musicale", publicació setmanal en la qual exercí una important tasca com a crític El 1833 fou nomenat director del Conservatori de Brusselles, lloc que ocupà fins la seva…

Amplià la formació adquirida a la seva ciutat natal al Conservatori de Sant Onofre de Nàpols 1772-79 En 1780-89 visqué entre Londres i Lió i compongué diverses obres instrumentals i vocals, algunes de les quals, interpretades al Concert Spirituel de París, tingueren una acollida molt favorable El 1794 es traslladà a París, on la inestabilitat política li impedí de consolidar la seva carrera en el camp de l’òpera, cosa que el feu decantar-se per l’obra instrumental simfonies i música de cambra, en la qual es veu clarament la influència de l’Escola de Mannheim No obstant això, fou especialment…