Resultats de la cerca

Establert a Milà vers el 1810, començà una carrera destacada com a llibretista, que abandonà temporalment 1834-49 per un càrrec oficial Esdevingué el llibretista més sollicitat d’Itàlia al segle XIX pels seus textos -dramàticament molt ben estructurats, amb claredat argumental i imaginació en la confecció de situacions- Escriví, entre molts altres, textos per a Vincenzo Bellini La straniera , 1829 La sonnambula , 1831 Norma , 1831, Gaetano Donizetti Anna Bolena , 1830 L’elisir d’amore , 1832 Lucrezia Borgia , 1833, Gioacchino Rossini Il Turco in Italia , 1814 i Giacomo Meyerbeer L’esule…

Germà del també director Henry Krips Estudià a la seva ciutat natal, on es formà musicalment amb F Weingartner, de qui fou assistent després d’un breu període com a violinista a l’Orquestra de la Volksoper En 1921-24 dirigí els cors de l’esmentat teatre i posteriorment treballà als teatres d’òpera d’Aussig 1924-25 i Dortmund 1925-26, fins que el 1926 fou nomenat director general de música a Karlsruhe, on romangué fins el 1932 A partir del 1933 dirigí l’orquestra de l’Òpera de Viena, tasca que abandonà al cap de cinc anys fugint de la repressió nazi El 1945 hi tornà, després d’un període de…

Estudià violí a Ravenna amb P Casalini i contrapunt amb G Roberti El 1843 dirigí una banda a Santa Agata Feltria, i tocà el violí i la viola en una orquestra a Macerata En aquesta època compongué dues obertures i una simfonia en sol menor que foren mereixedores de les lloances de G Rossini El primer èxit com a director d’orquestra l’aconseguí el 1846 dirigint, a Milà, I due foscari A partir de llavors, la relació amb G Verdi fou molt intensa, fins que, els últims anys de la vida de Mariani, es deteriorà per raons artístiques i personals L’hivern del 1847-48 dirigí a Copenhaguen Quan tornà a…

Ocupà el càrrec quatre vegades com a representant del partit popular oposat a les famílies burgeses i senyorials per tal de neutralitzar-ne la influència, es recolzà primer en Gian Galeazzo Visconti, i més tard en Carles VI de França El 1388 promogué una aliança amb Pisa i Sicília contra els pirates berbers El 1396 lliurà Gènova al rei de França per tal d’impedir que se n'apoderés Visconti

El 1914 fou nomenat cap de l’estat major i reorganitzà l’exèrcit El 1915, en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial, dirigí el front d’Àustria deturà l’ofensiva austríaca al Trentino i ocupà Gorízia 1916 però, a causa de la desfeta al front de l’Isonzo batalla de Caporetto, 1917, fou traslladat al comitè interaliat a Versalles, i el 1918 es retirà de l’exèrcit

Relacionat inicialment amb els crepusculars Tignola, 1911, adquirí notorietat principalment amb drames històrics o llegendaris a la manera de D’Annunzio La maschera di Bruto 1908, La cena delle beffe 1909, L’amore dei tre re 1910, La Gorgona 1913, etc

Estudià a Nàpols Autor de nombroses peces per a piano, orquestra, corda, etc, i de les òperes L’Arlesiana 1897, basada en l’obra de Daudet, i Adriana Lecouvreur , estrenada a Milà el 1902 Barcelona 1903, obres inscrites dins el moviment verista

Conreà sobretot la narració A cena col commendatore 1950, I racconti, 1927-1946 1961, i la novella America, primo amore 1935, La verità sul caso Motta 1941, Lettere da Capri 1954, Il vero Silvestri 1957, Le due città 1964, L’attore 1970, 55 novelle per l’inverno 1971, Lo smeraldo 1974, La sposa americana 1978, L’incendio 1981 i El Paseo de Gracia 1987 Ha dirigit, entre altres, els films Piccolo mondo antico 1940, Malombra 1942, La provinciale 1952 i, en collaboració amb CZavattini, Viaggio nella valle del Po 1957-58 per a la televisió

Coneixedor de la filosofia idealista alemanya, rebé també les influències dels intellectuals que més tard foren els protagonistes del renaixement cultural rus VGBelinskij, STAksakov, MABakunin, etc La seva obra és molt curta A més dels poemes publicats en revistes literàries de l’època, escriví Vasilij Šujskij 1830 i Neskol’ko magnovenij iz žizni grafa T ‘Alguns instants de la vida del comte T’, 1834

La seva primera obra, Angelici dolori 1937, obtingué gran èxit, que augmentà amb Il mare non bagna Napoli 1953, anàlisi aguda dels ambients meridionals sense concessions folklorístiques Publicà després I giorni del cielo 1958, Silenzio a Milano 1958, L’iguana 1965, Poveri e semplici 1967, La luna sul muro 1968, L’alone grigio 1969, Il porto di Toledo 1975 i Il cappello piumato 1979 Amb els seus treballs periodístics a “L’Europeo” palesà els seus dots d’interpretació lúcida i polèmica apassionada