Resultats de la cerca

Doctor en decrets, canonge de Girona, vicari general del bisbe Joan Margarit i ardiaca de Besalú Secretari del capítol de Girona, inserí a les actes notícies d’interès per a la història, particularment sobre la revolta catalana contra Joan II i la qüestió dels remences foren publicades en part les dels anys 1462-82 per Fidel Fita 1873 S'oposà a l’entesa entre la reialesa i els remences, als quals atribuí la crema de l’arxiu de la cúria de Girona l’any 1469

Era fill de Guillem V, vescomte de Castellnou Canonge de Girona 1239, fou elegit bisbe pel capítol el 1254 Celebrà diversos sínodes 1256, 1261, 1274 Tingué una actitud liberal respecte als jueus el 1265 permeté a Bonastruc de Porta, gran rabí de la sinagoga, d’escriure un tractat en defensa de la religió judaica i, acusat aquest davant Jaume I de Catalunya-Aragó, n'aconseguí l’absolució El 1274 el rei l’elegí com a àrbitre en el seu conflicte amb els nobles catalans

Vida i obra Fou procurador i mandatari del cardenal Roderic de Borja el 1483, i canonge de Palerm el 1489, on residia Participà a la justa poètica en llaor de la Mare de Déu del 1474 amb la troba Parlar de vós, alta senyora nostra , i defensà el grat en la Qüestió moguda per mossèn Fenollar, prevere, a mossèn Joan Vidal, prevere, e a En Verdanxa e a En Vilaspinosa, notaris Bibliografia Riquer, M de 1993 Història de la literatura catalana Part Antiga 4 vol Barcelona, Ariel

Fundada a la segona meitat del segle XI, l’església fou consagrada el 1099 per sant Ot era filial de la canònica d’Urgell el prior era sempre canonge de la Seu Secularitzada el 1255 i definitivament el 1272 tenia aleshores sis canonges, esdevingué collegiata secular a la fi del segle XV, que perdurà fins a mitjan segle XIX El 1423 el bisbe Ferrer d’Urgell havia intentat d’establir-hi la capitalitat de la diòcesi, però tingué vida efímera L’església fou molt refeta al segle XVIII, però conserva alguns elements antics

Estudià a la Sorbona professor i canonge a Bourges 1603, entrà a la companyia de Jesús 1605, i fou professor de retòrica a Reims, La Flèche, París 1611-21 i de teologia positiva al collegi de Clarmont 1621-44 Fundador de la cronologia científica amb l' Opus de doctrina temporum 1627, la seva Theologia dogmatica , en cinc volums 1644-50, tot i ésser incompleta, és a la base de la primera història dels dogmes, amb tractament científic, a partir tant de l’Escriptura com de la patrística Intervingué també en la polèmica jansenista

Degà dels mestres parisencs de medicina, orador de qui es conserven fragments en llengua vulgar, actuà principalment a París i a Llemotges Canonge d’Évreux, declinà dues vegades la dignitat episcopal A París havia estat deixeble de Ramon Llull Poc abans de morir, el 1306 llegà a la Sorbona la seva biblioteca de més de cent vint volums, entre els quals figuren obres de Llull i la versió francesa del Blanquerna , que possiblement promogué o féu Tingué una gran difusió el seu tractat De oculo morali , de base científica i intenció mística

Lerrouxista, fou collaborador amb el pseudònim d' El Maleta Indulgencias de La Publicidad i El Diluvio , on es destacà pels seus virulents atacs a tots els sectors catalanistes Prat de la Riba, Massó i Torrents, el canonge Collell, Eusebi Güell, etc Aplegà alguns dels articles publicats a El Diluvio en el volum Catalanistas en adobo 1903 També escriví peces teatrals, com El redentor del pueblo 1915 El seu fill, Lluís Marsillach i Burbano Barcelona 1906 — 1970, periodista, fou director d' Hoja del Lunes , de Barcelona i redactor del Diario de Barcelona 1964-70

Fill dels primers marquesos de Cerdanyola, Feliu de Marimon i Jerònima de Corbera-Santcliment, fou, com tots els seus germans, un decidit partidari de Felip V, fins al punt que escriví una Carta d’exhortació a obeir per rei a Felip V Era canonge ardiaca i vicari general apostòlic de Tarragona quan fou designat bisbe de Vic, per a subsistir el bisbe Manuel de Santjust, mort a l’exili per austriacista Morí en fama de santedat Els jesuïtes Codorniu i Pratdeseba n'escriviren la biografia i en demanaren la beatificació

Havia estat canonge doctoral de Tui, penitencier de Salamanca i degà de Saragossa 1771 A Girona desplegà una gran activitat religiosa, cultural i cívica amplià l’hospici que porta el seu nom 1776 i hi creà càtedres de gramàtica, retòrica i dibuix, i una fàbrica de mitges de cotó fundà un hospici a Olot, amb escoles per al poble, féu construir la capella neoclàssica de Sant Narcís, a l’església de Sant Feliu, i creà una biblioteca i noves càtedres al seminari, on obtingué, des del 1795, que es poguessin donar graus acadèmics

Estudià a la Universitat de València Fou rector d’Alcanalí, canonge i rector del seminari de Terol, on es guanyà el respecte del mariscal Suchet Membre de la junta suprema de govern de Terol contra els francesos, fou confirmat degà per Ferran VII el 1815 Bisbe de Còria 1824, arquebisbe de Burgos 1830 i de València 1832-35 Acceptà l’abolició de la llei sàlica i reconegué els drets hereditaris de la filla del rei, fet pel qual fou criticat pels carlins malgrat això, manà als rectors l’obediència a Isabel II