Resultats de la cerca

Començà com a orfebre al taller d’un germà del pintor FFrancia i influït per Dürer s’inicià en el gravat A Roma entrà al servei de Rafael per reproduir les seves obres, que contribuí a difondre arreu d’Europa Fins al s XX fou considerat el gravador més important del Renaixement italià Reproduí també obres de Miquel Àngel, GRomano, etc

Esdevingué famós amb Demofoonte 1743 El duc Carles Eugeni de Württemberg el féu kapellmeister de la seva cort de Stuttgart 1753-69 Hi estrenà òperes, com Fetonte 1753, Enea nel Lazio 1755, L’Olimpiade 1761, etc, en les quals reuní la qualitat orquestral germànica amb el lirisme vocal italià Escriví també oratoris, com Isacco 1742, cantates, misses, motets, simfonies i sonates

Residí fins el 1512 a Màntua, a la cort d’Isabel d’Este, i després viatjà a diferents ciutats italianes Fou, juntament amb Marchetto Cara, el creador d’un art musical italià totalment alliberat de la influència francesa Les seves frottole i barzellette tenen a la vegada un caràcter popular i un gran refinament formal Escriví peces instrumentals, motets i lamentacions

Portat pel nacionalisme del moment, procurà d’elevar el nivell de la filosofia del seu país i actualitzar-la, cosa que per a ell significava l’assimilació del pensament de Hegel Poc original, és un fet que d’ell i d’Augusto Vera —ambdós professors a la Universitat de Nàpols— arrenca la important tradició hegeliana de la Itàlia del s XX Gentile, Croce

Estudià dret a Pavia i a Milà i, després, s’installà a Roma Publicà, entre d’altres, les següents novelles Le piccole vacanze 1957,  L’Anonimo lombardo 1959,  Fratelli d’Italia 1963,  Super Eliogabalo 1969,  Il principe costante 1972,  La Belle di Lodi 1972, i els llibres d’assaig Parigi o cara 1961,  La maleducazione teatrale 1966 i La Vita bassa 2008

Ministre al govern provisional de Bolonya 1859, collaborà a l’adveniment de Víctor Manuel II com a rei Constituït el regne d’Itàlia 1861, fou ministre d’instrucció pública 1862 al govern de Farini, diputat 1865 i conseller municipal 1872 Catedràtic de la Universitat de Bolonya, de la qual fou rector 1871-18 Escriví un assaig sobre la revolta del 1831 i Politica e storia 1890

Especialitzat en l’estudi del món fenici i púnic, fou professor de la Universitat de Roma i president de l’Istituto per la Civiltà fenicia e punica Desenvolupà diferents treballs d’excavació, particularment a Mozia Sicília i a Monte Sirai Sardenya Entre les seves publicacions destaquen I Fenici e Cartagine 1972, Il mondo dei Fenici 1979, Cartaginesi 1982, L’enigma dei Fenici 1982 i Italia punica 1986

Estudià amb Jde Macque a Nàpols S'establí a Roma, on actuà com a organista i virtuós de llaüt El 1646 anà a França, on hom li encarregà l’òpera Orfeo 1647, d’una gran influència en el teatre musical italià i francès També escriví l’òpera Il palazzo incantato d’Atlante 1642, l’oratori Giuseppe, figlio di Giacobbe ~1640 i diverses composicions vocals

Diputat liberal des del 1866, entre el 1891 i el 1910 ocupà diversos càrrecs polítics Substituí Giolitti com a primer ministre 1914 i, en esclatar la Primera Guerra Mundial, mantingué Itàlia neutral El 1915, però, arran del tractat de Londres —que afavorí—, arrenglerà el país amb l’Entesa Deposat 1916, cooperà inicialment amb el feixisme Entre altres obres, escriví La neutralità italiana , 1914 1928

Graduat en dret per la Universitat de Roma, durant els anys d’estudiant ingressà a les Joventuts d’Acció Catòlica, organització de la qual fou vicepresident Diputat democratacristià el 1946, aquest any formà part del grup de ponents encarregat de redactar la nova constitució republicana, en substitució de la monàrquica Reelegit el 1948, en la seva llarga carrera política ocupà diversos ministeris, com el d’agricultura 1955-57 i 1957-58, el del tresor 1963-70, 1972 i 1974-76 i el d’afers estrangers 1980-83 i 1992-93 Del 1970 al 1972 esdevingué cap d’un govern de centreesquerra Després de l’…