Resultats de la cerca

El 1606 abandonà el seu país anà de primer a París i després a Roma 1616 El 1609 publicà l’obra pòstuma del seu pare, William Barclay, De potestate papae , a la qual respongué el cardenal Bellarmino, i sortí en defensa de les tesis gallicanes paternes amb Publicae vindiciae París, 1612 Fou l’autor d’una obra allegòrica contra les guerres religioses, Argenis París, 1621, molt traduïda i reeditada Conreà la poesia i la prosa satírica, ambdues en llatí Amb el pseudònim d' Euphormio Lusininus, escriví Satyricon 1603-07, contra els jesuïtes

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona El 1904 passà a la Schola Cantorum de París, on estudià orgue amb Alexandre Guilmant i composició amb Vincent d’Indy Fou mestre de capella 1912-17 a Saint-Quentin Picardia, professor d’harmonia a la Schola Cantorum de París en 1918-21 i organista de Saint-François-Xavier París fins el 1952 Autor de música de cambra, d’obres per a cant i orgue, i de l’òpera Canigó , amb text de Lluís Jou inspirat en el poema de Verdaguer

Estudià a Munic i a París, on començà a treballar Posteriorment es traslladà a Amsterdam 1914-19 i a Berlín 1919-25 Després d’un nou període parisenc 1925-40 s’establí a Budapest A partir del 1945 pintà alternativament a París i a la ciutat hongaresa de Szentendre, on el 1975 hom inaugurà el Museu Czóbel Al començament del s XX formava part del grup fauvista de París Més endavant creà un estil propi, caracteritzat per colors brillants i càlids, de vegades sufocants, formes vagues i un component no gaire acusat d’erotisme

Doctorat a les universitats de Lovaina 1947 i París 1958, des del 1943 fou estret collaborador d’Henri Piéron i director adjunt del Laboratoire de Psychologie Experimentale des Sensations a l’École Pratique des Hautes Études de París, del qual esdevingué director el 1952 Investigà la percepció del temps i del ritme, el llenguatge i la memòria Collaborà en la reestructuració de la Universitat de París 1970, contribuí decisivament en el desenvolupament de la psicologia acadèmica a França i a establir lligams entre aquesta i la psicologia americana

Estudià al Conservatori de París, on el 1961 obtingué un primer premi en viola i el 1963 un altre en música de cambra, aquest últim a la classe del seu pare, Pierre Pasquier El 1965 fou contractat com a primer solista de l’orquestra de l’Òpera de París El 1972 el director Lorin Maazel el trià com a solista convidat per a la gira de l’Orquestra Nacional de França al Japó Aquest mateix any fundà, juntament amb el seu germà Régis i Roland Pidoux, el Nou Trio Pasquier El 1985 deixà l’orquestra de l’Òpera de París i ingressà com a primer solista de l’Orquestra Nacional de França, on romangué fins…

Rebé les primeres lliçons de música del seu pare, que era violinista aficionat El 1955 es matriculà al Conservatori de París, on al cap de quatre anys es diplomà amb un primer premi en violí Ha estat membre de diversos grups de cambra, com l’Octet de París 1965-70 i el Quartet Via Nova 1971-75, i de grups de música barroca, com La Grande Écurie et la Chambre du Roy, dirigit per Jean-Claude Malgoire El 1966 ingressà a l’orquestra de l’Òpera de París, on romangué fins el 1977 Posteriorment formà part de l’Ensemble InterContemporain dirigit per Pierre Boulez, i el 1978 fou nomenat violí…

Estudià al Conservatori de Bucarest i el 1945 ingressà al de París, el primer premi de composició del qual guanyà el 1949 A l’École Normale de Musique de París estudià direcció amb Jean Fournet Amplià la formació amb Messiaen, Boulanger i Honegger Des del 1950 formà part del Groupe de Recherche de Musique Concrète Cofundador i primer director 1954-69 de l’emissora France Musique, els anys 1956-66 fou director musical dels Ballets de Paris de Roland Petit El 1963 fundà el grup Ars Nova, dedicat a la interpretació de música contemporània Professor a la Universitat de Stanford 1970…

Neix a l’altiplà de Langres, a 381 m d’alçada Travessa les costes calcàries juràssiques de l’est de la conca de París i, durant un breu trajecte, la Xampanya, on rep per la dreta el Saulx i per l’esquerra el Blaise Passa per Vitry-le-François, Châlons-sur-Marne i Épernay A la conca de París, el seu curs, divagant en nombrosos meandres, rega una comarca cerealística Desemboca al Sena per Charenton, a l’àrea suburbana oriental de París Aigües amunt d’Épernay voreja el riu el canal Marne-Rin, una via de gran tràfic

François-Antoine Vassé Toló 1681 — París 1736 fou deixeble del seu pare, Antoine, i de PPuget Treballà a la capella de Versalles i a l’ajuntament de Tolosa Llenguadoc, i decorà l’altar major de Notre-Dame de París i la xemeneia del Saló d’Hèrcules, de Versalles El seu fill Louis-Claude Vassé París 1716 — 1772 fou deixeble seu Li pertanyen una Venus dels jardins de Louveciennes, la Diana caçadora del palau de Potsdam, cinc busts de l’ajuntament de Troyes i el mausoleu d’Estanislau I de Polònia, a l’església de Notre-Dame-de-Bon-Secours, de Nancy

Fou el deixeble predilecte de Duns Escot a París Sembla que es doctorà també en medicina i fou professor a París i a Reims Escriví Commentarium in quatuor libros Sententiarum París 1516-17, obra de la qual es conserven molt pocs exemplars, i els llibres perduts Miscellanea philosophica et medica i Loci philosophici Estudià la possibilitat de l’infinit matemàtic, la possibilitat de molts o d’infinits mons, el concepte de quantitat de massa i la predestinació de Maria amb vista a la seva immaculada concepció Ha estat erròniament considerat francès o anglès per alguns autors