Resultats de la cerca

La seva formació es desenvolupà a França i a Itàlia, inserint-se dins el corrent manierista de Fontainebleau Il Correggio i Il Parmigianino influïren el seu art Treballà a Viena i a Praga Conreà els temes mitològics, històrics i religiosos a la manera italiana El Kunsthistorisches Museum de Viena té una bona mostra de la seva producció

És autor de nombroses composicions líriques d’una gran elegància formal, de breus poemes didàctics on imita els escriptors geòrgics antics, com La balia 1552 i Il podere 1560 i de diferents poemes descriptius, mitològics i epicolírics, entre els quals es destaquen les Stanze a Bernardino Martirano 1540 i Il Vendemmiatore 1532-34, on descriu el paisatge de Nàpols

Intentà de renovar la tècnica teatral amb l’ordenació lògica de la trama i l’ús de la llengua toscana Escriví set comèdies de gran èxit, entre elles Il forca 1700, La somiglianza 1706 i La Gemelle 1718, aquesta darrera precedida del Diàlogo tra la Favola o il Momo, on es defensa de les acusacions de plagi

Estudià dret i féu de periodista A partir d' Il deserto dei Tartari 1940 i sobretot I sette messaggeri 1942 es destacà com a narrador de fantasia desbordada i d’humor caricaturesc, a mig camí del surrealisme i la literatura de l’absurd Entre els principals reculls cal esmentar Paura alla Scala 1948, Un caso clinico 1953 i Il crollo della Baliverna 1954

Vida Orfe de pare a l’edat de set anys, aprengué les beceroles musicals del pare Polcano, organista de l’església de San Severo dei Padri Conventuali al Pendino de Nàpols Auspiciat per una institució benèfica, pogué entrar, a onze anys, al Conservatori de Santa Maria di Loreto de Nàpols Durant els deu anys que romangué a la institució, rebé formació musical de PA Gallo, F Fenaroli, A Sacchini i Carcais, maestro di violino Cimarosa mostrà habilitat en el violí, el clavicèmbal i el cant Acabats els estudis al conservatori, el castrat Giuseppe Aprile li impartí classes de cant, i el 1771 rebé…

Vida Era fill d’un cirurgià que, amb el temps, fou reconegut com a metge El seu germà, Giulio Cesare Monteverdi, també fou músic Estudià composició i tècnica vocal i instrumental amb Marco Antonio Ingegneri, mestre de capella de la catedral de Cremona Inicià la publicació de les seves obres a quinze anys, amb una collecció de motets a tres veus  Sacrae cantiunculaeliber primus Venècia, 1582, seguida per un volum de Madrigali spirituali Brescia, 1583 i un altre de Canzonette Venècia, 1584 Els seus interessos musicals, però, s’inclinaren ben aviat pel madrigal , gènere al qual dedicà gran…

Vida No es coneixen gaires dades sobre la seva formació S’ha dit, sense que s’hagi pogut comprovar, que fou músic de l’orquestra de la cort de Màntua Posteriorment estigué com a cantant a Venècia, fins que l’any 1658 s’establí a Viena com a membre de la capella musical de l’emperadriu vídua Elionor Gonzaga A partir d’aleshores, el seu prestigi i la seva consideració a la cort anaren augmentant constantment El 1669, per decisió del mateix emperador, Leopold I, ascendí a mestre de l’esmentada capella, tot passant al davant de Giovanni Legrenzi, que havia estat escollit inicialment per al càrrec…

El 1787 arribà a París procedent de Tolosa Le Philinte de Molière ou la Suite du Misanthrope 1790 el féu famós La seva activitat política amb Danton el portà a la guillotina Publicacions pòstumes seves foren una Correspondence amoureuse , un fragment de Biographie , la comèdia Les précepteurs , unes Oeuvres Mêlées , que comprenen sàtires, contes, etc, i la cèlebre cançó Il pleut, il pleut, bergère

Professor de la Universitat de Càller especialitzat en paleografia i diplomàtica i en història medieval sarda Ha publicat La cancelleria di Alfonso III il Benigno re d’Aragona 1327-1336 1967, Corte reali diplomatiche di Alfonso III il Benigno, re d’Aragona reguardanti l’Itali 1971, Genealogie medioevali di Sardegna 1984, La Sardenya catalano-aragonesa Perfil històric 1985, i estudis sobre el llinatge dels Arborea

Format amb Il Perugino, treballà preferentment a Perusa, on també rebé l’influx d’Il Pinturicchio i Rafael Autor d’una Coronació de la Mare de Déu 1511, Palazzo dei Priori, Todi, el seu estil, dins la línia del mestre, acusa un cert caràcter provincià Hom li atribueix, entre altres obres tradicionalment considerades Perugino, l' Esposori de la Mare de Déu Museu de Caen