Resultats de la cerca

Presenten fulles alternes i embeinadores, les flors són trímeres i hermafrodites, de corolla blanca o blavosa, disposades en cincí simples o dobles el fruit és capsular, sovint indehiscent Els gèneres més notoris són el Commelina i el tradescància , conreats sobretot com a plantes ornamentals

És una substància blanca, de sabor amarg, poc soluble en l’aigua freda i més soluble en l’alcohol i el cloroform Forma sals amb les bases És un tòxic d’acció semblant a la de l’estricnina És poc emprat com a parasiticida

El trupial comú Icterus icterus , de 24 cm, és negrenc blavós, amb el coll, el pit, les parts inferiors i el carpó ataronjats, i una grossa taca blanca a cada ala Habita a Colòmbia i Veneçuela, i és força apreciat com a ocell de gàbia

El plomatge és tot de color negre i li dóna un aspecte molt elegant La punta del bec és blanca, i la resta, de color vermell És difós per Austràlia i Tasmània, on viu en petits grups i és protegit per evitar-ne l’extinció

Creix en bardisses, vorades de bosc, fons de vall, sobretot a la muntanya mitjana La medulla de les branques és blana i blanca, i és emprada per a fer talls histològics Les flors tenen propietats sudorífiques, bèquiques i antiinflamatòries Branca d’un saüc © Fototecacat

La femella és grisa i té una taca blanca entorn de l’ull És originari de la Xina, Japó i Sibèria i ha estat introduït a Europa com a ocell ornamental En alguns països europeus, hom el cria en llibertat, i nia als arbres

Dins el corrent del “nou cinema espanyol” dirigí El buen amor 1963, Amador 1965, Si volvemos a vernos 1967 i Me enveneno de azules 1969 Altres pellícules seves són Las bodas de Blanca 1975, Padre nuestro 1985, Diario de invierno 1988 i Madregilda 1993

Germà de Blanca Fernández Ochoa , fou el primer esportista espanyol a assolir una medalla d’or individual en uns Jocs Olímpics Sapporo 1972, en la modalitat d’eslàlom especial Als campionats del món del 1974 guanyà una medalla de bronze Es retirà el 1980

Es dedicà primerament al teatre, però passà aviat a la narració, en la qual assolí gran popularitat amb obres com Joventut perpètua 1975, Llum i foscor 1976, A l’edat mitjana 1977, Primavera eterna i Neu blanca Ha treballat també per a la ràdio

Autor d’un cinema violent i incisiu, després de la Segona Guerra Mundial impulsà el neorealisme japonès amb Dokkoi Ikiteiru ‘Estem vius’, 1951, a la qual seguiren Kome ‘Arròs’, 1954, Mahiru no Ankoku ‘Tenebres al migdia’, 1956, Shiroi gake ‘L’escullera blanca’, 1960 i altres