Resultats de la cerca

Fundada per Innocenci IV al s XIII, les seves competències foren fixades per Pius V 1569 i successivament determinades per diversos papes Benet XV hi transferí la competència de les indulgències el 1917 Presidida pel cardenal penitencier major, l’assemblea on són discutits casos difícils és anomenada signatura , per tal com antigament el document d’una concessió de gràcia era autentificat pel fiat autògraf del papa

Fill cabaler de l’emperador Frederic I Fou bisbe de Würzburg 1190, però renuncià l’estat eclesiàstic Elegit rei pels gibellins, es trobà en oposició amb Otó IV de Brunsvic, cosa que provocà una guerra civil El 1201 Innocenci III reconegué Otó IV i excomunicà Felip aquest, però, guanyada la guerra 1208, fou reconegut rei pel papa Fou assassinat la vigília d’ésser coronat emperador

Fou fundat el 1229 i el protegí el papa Innocenci IV i els reis del Casal de Barcelona i de la línia de Mallorca La seva primera priora fou Bonasies, que morí el 1246 El 1339 tenia catorze religioses i la priora refusà d’admetre'n de noves per manca de rendes El 1545 fou beneïda una església nova, que subsistí, com la comunitat, fins a la Revolució Francesa 1790

Defensada absolutament per la casuística extrema —que BPascal criticà a les Provinciales i Innocenci XI condemnà expressament—, la restricció mental consistent a respondre ambiguament a una pregunta indiscreta, per tal d’evadir-se'n, pot ésser moralment justificada La possible justificació d’algunes restriccions mentals no fa, tanmateix, sinó agreujar la qüestió de què és pròpiament una mentida i fins a quin punt hom està obligat a dir sempre la veritat

Bisbe de Brescia 397, fou amic d’Ambròs de Milà Fou enviat per l’emperador Honori I i pel papa Innocenci I a Constantinoble a intercedir a favor de Joan Crisòstom, perseguit per la cort Deixà vint-i-un sermons deu dels quals catequesis mistagògiques, escrits en un estil simple i clar, amb influències clàssiques Foren presos estenogràficament i revisats per ell La seva festa se celebra el 25 d'octubre

Filla de Roger II de Sicília, a la mort del seu nebot Guillem II heretà la corona, que li fou disputada per Tancredi, comte de Lecce, en poder del qual caigué fou alliberada per intervenció del papa Celestí III Mort Enric VI 1197, fou regent de llur fill, Frederic I de Sicília futur emperador Frederic II el féu coronar a Palerm i en confià la tutela al papa Innocenci III

Ermità Fou un dels primers a fer-se carmelita quan l’orde penetrà a les illes Britàniques 1237 Esdevingut sisè general de l’orde 1245, aconseguí d’Innocenci IV l’aprovació de l’orde dins els mendicants El seu nom va molt lligat a la devoció de l’escapulari, fruit d’unes aparicions de la Mare de Déu que hauria tingut el 1245 La seva festa se celebra el 16 de maig

Fill de Gebhard, comte de Supplinburg Fou nomenat duc de Saxònia 1106-37 per l’emperador Enric V, amb el qual s’enemistà posteriorment i el qual derrotà a Welfesholt 1115 En morir l’emperador, el succeí però hagué de combatre l’oposició de Conrad de Suàbia, el qual sotmeté el 1135 El 1133 havia anat a Itàlia en ajut del papa Innocenci II, pel qual fou coronat

Fill de Lluís VII i d’Adela de Xampanya, fou consagrat rei a París Mort el seu pare 1180, s’imposà tot seguit al regent, el comte Felip I de Flandes, i inicià un govern personal Són trets característics del seu regnat les lluites constants amb Anglaterra, la participació en la tercera croada, la seva fermesa davant el papa Innocenci III, l’ampliació del territori francès i la unitat i la bona organització que donà al seu reialme Els seus oponents anglesos foren els reis Enric II i després el seus fills Ricard I i Joan I, entre la família dels quals provocà dissensions i, així,…

Fill d’Azzo V, el 1194 succeí el seu avi Obizzo I com a cap dels güelfs de la Marca Trevigana Inicià l’esplendor del seu llinatge i fou elegit podestà de Ferrara, Verona, Pàdua i Màntua El 1208 els ferraresos li concediren la senyoria perpètua, contestada pels Torelli, sobre la ciutat, i el mateix any el papa Innocenci III l’investí de la Marca d’Ancona, que li confirmà Otó IV