Resultats de la cerca

Els ordinals i fraccionaris compresos entre vuitantè i norantè són vuitanta-unè, vuitanta-dosè, vuitanta-tresè, vuitanta-quatrè, vuitanta-cinquè, vuitanta-sisè, vuitanta-setè, vuitanta-vuitè, vuitanta-novè femení vuitanta-unena, vuitanta-dosena, etc

Els ordinals i fraccionaris compresos entre setantè i vuitantè són setanta-unè, setanta-dosè, setanta-tresè, setanta-quatrè, setanta-cinquè, setanta-sisè, setanta-setè, setanta-vuitè, setanta-novè femení setanta-unena, setanta-dosena , etc

Sota la influència de JLGodard realitzà Le Père Noël a les yeux bleus 1966 i en una línia tothora marginal, La maman et la putain 1972, Més petites amoureuses 1975 i Une sale histoire 1977

Treballà gairebé sempre en collaboració amb el seu germà Lucien Hillemacher París 1860 — 1909 Escriviren òperes, com Une aventure d’Arlequin 1888, Orsola 1902 i Circe 1907, música simfònica, peces per a piano i cançons

El recull poètic Contrerimes 1921 constitueix el més aconseguit de la seva producció Conreà també la narració i la novella Le mariage de Don Quichotte 1902, Comme une fantaisie 1918, Almanach des trois impostures 1922, etc

De formació pictòrica i escenogràfica, procedent del teatre i especialista en B Brecht, realitzà La vieille dame indigne 1965, L’une et l’autre 1967, Les camisards 1970, Moi, Pierre Rivière 1976 i Retour à Marseille 1980

Fill del poeta Joan Maragall Autodidacte, estigué influït per l’impressionisme Exposà a París, Perpinyà, Ceret —on visqué molts anys— i Barcelona El 1964 publicà  Quaderns autobiogràfics , la traducció catalana d’ Histoire d’une âme , els escrits autobiogràfics de Teresa de Lisieux

Escriví un Essai sur une manière de représenter les quantités imaginaires París, 1806, on establí els diagrames que fan correspondre a cada nombre complex un vector del pla, coneguts per diagrames d’Argand Aplicà aquest mètode a la demostració del teorema fonamental de l’àlgebra

De família de músics, com a actor se centrà inicialment en el teatre, i formà part de la companyia d’avantguarda Théâtre de Babylone, gestionada com a cooperativa obrera Debutà en el cinema el 1945, i actuà en papers poc rellevants fins el film  Le mépris 1963, de Jean-Luc Godard, amb el qual obtingué reconeixement Des d’aleshores es convertí en un dels actors més sollicitats del cinema europeu, especialment francès i italià Interpretà sovint personatges intrigants, tèrbols, sensuals i al límit de l’alienació Contribuïren especialment a la seva projecció els films dirigits per Marco Ferreri…

Exercí de professor de dret a la Universitat Catòlica d’Angers Les seves novelles, de caràcter moralitzador, exalten la tradició i la pàtria Stéphanette 1884, Une tache d’encre 1888, La terre qui meurt 1899, Les Oberlé 1901, etc El 1904 ingressà a l’Académie Française