Resultats de la cerca

Autor de nombrosos curtmetratges, es revelà com un exponent destacat del nou cinema alemany amb Jagdszenen aus Niederbayern ‘Escenes de caça a la Baixa Baviera’, 1969 D’un nivell inferior foren Das Unheil ‘La calamitat’, 1972, Dorothea 1973 i Die Hamburger Krankheit ‘La malaltia d’Hamburg’, 1979 Posteriorment dirigí  Frevel ‘Sacrilegi’, 1983, Es ist nicht leicht, ein Gott zu sein ‘No és fàcil ésser un déu’, 1989, en coproducció amb Rússia, i el documental Deutschland, Deutschland 1991, sobre la unificació alemanya

Procedent de les varietats i la ràdio, el 1942 interpretà el film Avanti c'è posto El seu paper més emblemàtic pertany a Roma, città aperta 1944 de R Rossellini, però la seva amplia filmografia s’estén a través del gènere de la comèdia i de nombroses collaboracions amb Totó També va realitzar alguns films i, darrerament, havia interpretat La Tosca 1972 i C'eravamo tanti amati 1974

Després d’una àmplia experiència televisiva, inicià una filmografia especialitzada en el gènere fantàstic Parasite Murders 1975, The Brood 1979, Scanners 1980, Videodrome 1982, The Dead Zone 1983, The Fly 1986, Dead Ringers 1988, Naked Lunch 1991, M Butterfly 1993, Crash 1996 i eXistenZ 1999 Dins del gènere fantàstic ha dirigit Spider 2002 Amb el thriller A Story of Violence 2005, inicià una línia allunyada del gènere que li donà fama i que fou ben rebuda per la crítica, i que prosseguiria amb el drama mafiós Eastern Promises 2008 i amb A Dangerous Method 2011, sobre la relació entre Carl…

Format al teatre, actuà en la sèrie televisiva Return to Brideshead i als films The French Liutenant Woman 1980, Betrayal 1982, Moonlighting 1982, Un amour de Swann 1983, The Mission 1986, Dead Ringers 1988, Australia 1989 o Kafka 1991 Fou guardonat amb un Oscar per la seva interpretació a Reversal of Fortune 1990 Posteriorment interpretà Waterland 1992, Damage 1992, The House of Spirits 1993, MButterfly 1993, Die hard with a Vengeance 1995, Stealing Beauty 1996, Lolita 1997, Chinese Box 1997, The Man in the Iron Mask 1998, Dungeons & Dragons 2000, The Fourth Angel 2001, The Time Machine…

Després d’una àmplia experiència publicitària i documental, aconseguí diversos premis Oscar amb el llargmetratge Charriots of Fire 1981 Després realitzà Greystoke 1984, Revolution 1985,  Lost Angels 1988,  My Life So Far  1999,  I Dreamed of Africa  2000 i  Altamira 2016, i el documental  Rupture Living With My Broken Brain 2012

Fill d’un pastor protestant que el sotmeté a una estricta disciplina influència que ell mateix assenyalà posteriorment com a fonamental en la seva obra féu estudis de literatura a la Universitat d’Estocolm El 1938 s’inicià en la posada en escena, per al teatre, que alternà brillantment amb la fílmica Fou director dels teatres de Helsingborg 1944-46, Göteborg 1946-49, Malmö 1953-69 i el Dramaten d’Estocolm 1960-66 Escriví guions per a Alf Sjöberg i Gustaf Molander, i començà com a realitzador amb Kris ‘Crisi’, 1945 La pellícula Sommarnattens leende ‘Somriures d’una nit d’estiu’, 1955 li obrí…

Contribuí decisivament en el renovellament del cinema anglès a partir del 1926 Descobridor de Hitchcock i aliat de Robert Flaherty, la seva influència augmentà durant la Segona Guerra Mundial, i, a través de l’Ealing Studio, tingué el seu apogeu en la dècada 1945-55 Fundador de la Bryanston Films i directiu del British Film Institute El 1969 publicà la seva autobiografia A life time of films

Decorador per a Marcel L’Herbier i Jean Renoir 1919-26 i ajudant de René Clair, es vinculà a la darrera avantguarda El seu art revulsiu, moral i eficaç, sabé alternar la dignitat amb la denúncia Entre les seves realitzacions destaquen Douce 1943, Le diable au corps 1946, Occupe-toi d’Amélie 1949, L’auberge rouge 1952, Le rouge et le noir 1954, Marguerite de la nuit 1955, adaptació del Faust, La traversée de Paris 1956, La Chartreuse de Parme 1969 i Lucien Leuwen 1974

Escriví, entre d’altres, els guions de La symphonie pastorale Jean Delannoy, 1946, segons la novella de Gide, i de Jeux interdits René Clement, 1952 Cal destacar, a més, els que féu per a Claude Autant-Lara Le diable au corps , 1947 Le blé en herbe , 1954 En cas de Malheur , 1958, etc i Bertrand Tavernier Que la fête commence , 1975 Le juge et l’assassin , 1976, guardonats amb dos Césars i L’étoile du nord 1982 de Pierre Granier-Grisolia, rebé també un César Collaborà sovint amb Pierre Bost

Format al British Film Institute de Londres i a la televisió suïssa, fou un dels capdavanters del “nou cinema” suís El seus films, com ara L’invitation 1973,  Pas si méchant que ça 1974, La dentellière 1977, premiat a Canes,  La provinciale 1980 i La mort de Mario Ricci 1982 reflecteixen una minuciosa observació de la realitat social del seu país Posteriorment rodà Orfeo 1985, adaptació de l’òpera de Claudio Monteverdi, la faula Si le soleil ne revenait pas 1987, L’ombre 1992, on retorna a la crítica social del seu país, Le dernier été 1997, una història d’antisemitisme a partir dels darrers…