Resultats de la cerca

Llicenciat en dret i novellista, es destacà pels seus films de problemàtica judicial, entre altres Justice est faite 1950, Nous sommes tous des assassins 1951, Oeil pour oeil 1956, Le passage du Rhin 1960, Le glaive et la balance 1962, Mourir d’amour 1970, Vérédict 1974, La raison d’État 1979 Des del 1980 filmà només per a la televisió Retorno a Cherchell 1982

Inscrit dins el moviment del neorealisme, és autor, entre d’altres, dels films següents Zaza 1942, Sotto il sole di Roma 1949, È primavera 1949, Giulietta e Romeo 1954, Nella città l’inferno 1958, Mare Matto 1963, etc

Iniciat en el gènere documental amb Sol ‘Svanetii ‘Sal de Svanètia’, 1930, el 1957 realitzà la seva obra mestra Let'at zuravli ‘Quan passen les cigonyes’, 1957 i, posteriorment, una interessant coproducció amb Itàlia La tenda rossa 1968

Graduat per l’Escola d’Arts de la Interpretació de Praga, s’integrà en el corrent del “nou cinema txec” amb Křik ‘El primer crit’, 1963 Derivà després vers el gènere fantàstic amb Valerie a týden divů ‘Valèria o la setmana de les meravelles’, 1969 i, posteriorment, vers un realisme crític i humà, sovint emprant actors no professionals Causa králik ‘El cas del conill’, 1979 Més tard dirigí Útěky domů ‘Escapar de casa’, 1981, Néuplné zatmění ‘Eclipsi incomplert’, 1982, Katapult ‘Catalulta’, 1983, Prodloužený čas ‘Temps perllongat’, 1984, Lev s bílou hřívou ‘Lleó amb una crinera blanca’, 1986, A…

Començà estudis d’enginyeria que abandonà per a ingressar al conservatori de París Després d’algunes experiències a la ràdio, la televisió i el teatre collaborà inicialment en la filmografia de Georges Franju Hôtel des Invalides , 1952 La tête contre les murs , 1959 L’homme sans visage , 1960 i rebé un primer reconeixement amb Toute la mémoire du monde 1956, d’Alain Resnais Aconseguí els seus grans èxits internacionals associat al director David Lean, especialment en les bandes sonores de Lawrence of Arabia 1962,  Doctor Zhivago 1965 i A Passage to India 1984, que foren guardonades…

Estudià dret i cinematografia a Budapest Després d’iniciar-se amb noticiaris i documentals, des del 1958 realitzà les seves pròpies pellícules, que tracten sobretot de temes socials El seu primer èxit internacional fou Szegénylegények ‘Els desesperats’, 1965, construït sobre llargs plans seqüència, que esdevingueren un tret característic de les seves produccions La dècada dels anys setanta visqué a Roma, i posteriorment rodà sovint fora del seu país, especialment a partir del 1990 La seva filmografia inclou Csillagosok, katonák ‘Roigs i blancs’, 1967, Égi bárány ‘Agnus Dei’, 1971, Még kér a…

Format a l’Escola de Praga, fou un dels impulsors del “nou cinema” del seu país, amb obres significatives com Kristove roky ‘Els anys de Crist’, 1967 i dues coproduccions Desertori e nomadi 1968, amb Itàlia, i Les oiseaux, les orphelins et les fous 1969, amb França Víctima de la repressió posterior a la primavera de Praga, realitzà diversos curtmetratges i documentals televisius fins que l’èxit de Tisícrocna vcela ‘L’abella millenària’, 1983 revalorà la seva obra i li permeté dirigir els films Frau Holle 1985, Frankensteins Tante 1985, Sedím na konári a je mi dobre ‘Estic assegut a la branca…

Format a Moscou, la seva filmografia curta però brillant se centra en l’observació minuciosa de personatges de la seva terra Listopad ‘La caiguda de les fulles’, 1966, Žyl pevčij drozd ‘Hi havia una merla que cantava’, 1970 i Pastoral 1975 A causa de les dificultats per continuar fent cinema a l’URSS, s’exilià a França Conservant el seu sentit de l’observació poètic i humorístic, realitzà Les favoris de la lune 1984 —premi del Jurat a Venècia—, Et la lumière fut 1989, La chasse aux papillons 1992, Adieu, plancher des vaches 1999 i Lundi matin 2002, així com els documentals televisius Un petit…

Estudià a la Universitat de Waseda i s’inicià com actor i autor teatral En acabar els seus estudis entrà a treballar amb la productora Nikkatsu i començà a dirigir D’entre els seus films, en els quals, distanciant-se de la subtilesa dels cineastes de la generació anterior, adopta un to directe i sovint visceral, es destaquen Nusurameta Yokubo ‘Desig robat’, 1958, Akai Sastui ‘Intent d’homicidi’, 1964, Ningen Johatsu ‘L’evaporació de l’home’, 1967, Fukusku suru wa ware ni ari ‘La venjança és meva’, 1979, Eijanaika ‘Per què no', 1980, Narayama Bushiko ‘La balada de Narayama’, premi del festival…

Autor d’un cinema violent i incisiu, després de la Segona Guerra Mundial impulsà el neorealisme japonès amb Dokkoi Ikiteiru ‘Estem vius’, 1951, a la qual seguiren Kome ‘Arròs’, 1954, Mahiru no Ankoku ‘Tenebres al migdia’, 1956, Shiroi gake ‘L’escullera blanca’, 1960 i altres