Resultats de la cerca

En un dels tossals que el dominen —el tossal de Manises— fou bastit un poblat ibèric Entre aquest tossal i la platja estava situada una necròpoli ibèrica dita necròpoli de l’Albufereta d’Alacant , identificada erròniament amb Lucentum , corresponent a la primera fase s IV-III aC de la ciutat que hi hagué al tossal de Manises els materials són guardats al Museu Provincial d’Alacant Al llarg de la platja s’ha format modernament un centre turístic l’Albufereta

Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d’Alacant Des del començament fou regida per corregidors militars L’any 1722 fou prevista l’annexió de la governació de Xixona, però, de fet, el 1762 la governació d’Alacant comprenia només l’antic terme de la ciutat l’actual comarca de l’Alacantí i el lloc de Montfort, al Vinalopó Mitjà, però no Xixona ni la Torre de les Maçanes Aquesta demarcació fou suprimida definitivament l’any 1833, amb la divisió provincial

Estudià ciències econòmiques i periodisme Després d’uns quants anys en què treballà com a economista, es dedicà al periodisme i muntà una editorial de publicacions infantils Formà part dels GARS Grups d’Acció i Reflexió Socialista, grup que posteriorment passà a integrar el Partit Socialista del País Valencià Amb la integració del partit valencià en el PSOE fou elegit president de la diputació provincial de València 1979-83 Posteriorment promogué, dins el PSPV-PSOE, el corrent denominat Democràcia Socialista

Religiós mínim, fou qualificador del Sant Ofici i provincial del seu orde a Mallorca i catedràtic de teologia moral a la Universitat de Mallorca Nomenat procurador general de l’orde, residí a Roma, on actuà com a teòleg consultor de Pius VI i censor de llibres Posteriorment anà a Madrid com a examinador del Tribunal de la Rota i qualificador de la inquisició Es destacà com a panegirista i predicador Publicà nombroses obres de caràcter religiós en castellà i en llatí

Ingressà al convent carmelità de Valdemoro Castella Fou professor de filosofia i teologia, prior d’Onda i de València, provincial dels convents de València, Aragó i Navarra, assistent general de les províncies hispàniques i procurador i vicari general de l’orde Fou elegit representant del Regne de València per a demanar a Carles II la restitució del càrrec de vicecanceller Nomenat bisbe de Lugo 1714, i després de Terol, morí abans d’arribar a la nova seu N'han estat publicats alguns sermons

Membre de la milícia urbana 1832, participà en la primera guerra Carlina Membre de l’ajuntament esparterista de València 1840, fou desterrat a Maó 1843 Prengué part en el moviment del 1854 com a membre de la junta revolucionària de València, i des d’aleshores fou un dels caps destacats del republicanisme valencià El 1868 fou governador provincial, i passà al federalisme Fou diputat a les corts del 1869 i el 1870, alcalde el 1870 i cap d’un batalló de milícies

Franciscà, entre el 1744 i el 1764 fou lector, definidor i comissari provincial de l’orde Residí molt de temps al collegi de Sant Bonaventura de Barcelona És autor de la meritòria Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, segunda parte, desde 1400 a 1759 1764 i d’una història de la província de Catalunya del 1500 al 1600, en llatí, que el 1746 envià a Roma perquè fos inclosa als annals de l’orde en deixà una còpia a Barcelona

Deixeble de Francesc Bru i alumne de l’Acadèmia de Sant Carles Ingressà a l’Academia de San Fernando de Madrid, i, novament a València, esdevingué supernumerari de Sant Carles 1792, individu de mèrit 1798 i tinent de director 1803 També fou corresponent de la de Mèxic Les seves obres més conegudes són els baixos relleus de Sant Carles Borromeu i santa Teresa rebent la comunió Museo Provincial de Zaragoza i Sant Pere i Sant Pau Escuelas Pías de San Fernando, Madrid

Franciscà, arribà a ésser provincial de la província d’Aragó La tradició el fa deixeble de Duns Escot només se sap, però, que fou deixeble a París de l’escotista Francesc de Marchia, les lliçons del qual transcriví en un còdex que es conserva a Roma Mestre de teologia a París, al seu curs sobre el llibre de les Sentències 1334 figuren les tendències criticistes imperants a la seva època Fou publicat el 1518 sota el títol Disputationes in quattuor libros Magistri Sententiarum

Advocat, fou el principal organitzador del partit progressista a les Illes i governador civil en 1840-43 i en 1854-56 Diputat a corts en 1846-50, aconseguí d’ésser molt respectat per les diferents tendències progressistes illenques i pels membres del partit democràtic Fou nomenat president honorari de la Junta Provincial Revolucionària de l’octubre del 1868 Després, es resistí, sense èxit, a acceptar el comandament peninsular de Ruiz Zorrilla, i intentà el manteniment d’una conciliació liberal enfront del partit radical