Resultats de la cerca

Fundat el 1985, fou impulsat per Antoni Bardagí Mur, que anteriorment havia collaborat amb el Reial Club de Polo El 1992 s’encarregà de preparar les muntures que participaren en les proves de pentatló als Jocs Olímpics de Barcelona Ofereix classes de doma clàssica, de salts d’obstacles i de formació d’enganxos Organitza exhibicions d’aquesta darrera modalitat, cursos d’hipoteràpia i colònies per a infants Té servei de pupillatge de cavalls Disposa de diverses pistes d’entrenament a l’aire lliure, una pista coberta, una pista de concurs, quadres per a cavalls i servei d’acollida

Germà petit de Joan Calucho Mestres, fou conegut com Calucho II L’any 1955 fitxà per l’equip Mariotas i participà en la Volta Ciclista a Catalunya El 1957, amb el Mobylette, acumulà triomfs a les curses d’Almacelles, Bellver, Binèfar i Tarragona La seva darrera temporada com a professional fou la 1958-59, fitxat per l’Ignis-Penya Solera, amb el qual participà en la Vuelta a Espanya Ja retirat, fou comissari i director adjunt de la Volta a Lleida, que passà a dirigir a la mort del seu organitzador històric, Josep Simó També fou delegat federatiu a les terres de Lleida

Ingressà a l’Espanya Industrial 1952-56 procedent de la Penya X de Mataró Amb el filial del FC Barcelona ascendí a primera divisió la darrera temporada i passà al primer equip 1956-59, amb el qual fou gairebé sempre suplent de Ramallets Disputà 35 partits i guanyà una Lliga 1959, dues Copes del Generalísimo 1957, 1959, en què jugà la final contra el Granada, i una Copa de Fires 1958 Posteriorment fitxà pel Valladolid 1959-63, el Llevant 1963-64, el Badalona 1964-65 i el Mataró 1965-67 Defensà la porteria de la selecció catalana en una ocasió 1958

Ja el febrer del 1873 la Diputació de Barcelona havia creat, amb paisans, dues companyies de Guies de la Diputació, que, comandades per B Lostau, lluitaren contra els carlins, però fou després de la dissolució de l’exèrcit regular març que els quatre batallons de Voluntaris barcelonins prengueren importància Nodrits bàsicament per elements de la petita burgesia, menestrals i alguns simpatitzants internacionalistes, desenvoluparen tasques d’ordre públic i participaren, amb eficàcia variable, en la campanya anticarlina Decretat llur desarmament després del cop d’estat del general Pavía,…

Format en el clima parnassià Livro de horas de Soror Dolorosa , 1921, romangué fidel al rigor formal de l’escola Evolucionà cap a una major llibertat expressiva fins a adoptar excepcionalment el vers lliure amb Raça 1925, cant als elements ètnics que componen el Brasil En els llibres Cartas que não mandei 1932 i Cartas do meu amor 1942 tornà als temes i a les formes de la primera etapa En la darrera època de la seva vida publicà Tempo 1944, Poesia varia 1947, Toda o Poesia sis volums, 1952, Camoniana 1952, Pequeno cancioneiro 1957 i A Rua 1962

És el principal representant de l’escola realista iraquiana, autor de La darrera llanterna, Omar Beg, La serventa, El somriure i la primavera, El mur del silenci  1953,  El petit home  1953 i  Els comtes de tardor 1980 També publicà l’assaig Tragèdia de l’art  i dues obres de teatre,  Els missatgers de la Humanitat  1946 i  La fusta i el vellut  1980 La seva collecció “Našīd al-arḍ” ‘L’himne de la terra’, 1954 fou considerada subversiva durant els últims temps de la monarquia haiximita i motivà que hagués d’abandonar el seu càrrec de magistrat

El 1408 anà a Venècia, on collaborà en la decoració de la sala del consell major del palau ducal amb el fresc de la Batalla entre els venecians i Otó III El 1422 s’installà a Florència, on pintà L’adoració dels Mags per a l’església de la Trinità una part és a la Galleria degli Uffizzi i l’altra al Musée du Louvre El 1427, a Roma, començà el cicle de les Històries de sant Joan Baptista a Sant Joan del Laterà La seva obra es manté en el gòtic internacional, bé que la darrera etapa incorpora elements renaixentistes

És autor de les novelles La pérdida del centro 1964, El escorpión 1969, La Granja del solitario 1969 i Fedra 1975 i dels assaigs Novela española actual 1967, Pintura española neofigurativa 1968, Mundo y trasmundo de las Leyendas de Bécquer 1970, Novela española de la posguerra 1971, El realismo y la novela actual 1973 i Arte hoy, arte del futuro 1976, entre altres També conreà la poesia i la crítica literària En aquesta darrera faceta tinugé una intensa activitat com a polemista al front de la redacció de La Estafeta Literaria 1960-63 i La Fiera Literaria 1995-2010

Ha estat considerat el fundador de l’escola milanesa Treballà a Gènova, on conegué la pintura flamenca, a Pavia, on pintà per a l’església del Carmine 1462, i a Milà, on féu els frescs de la capella Portinari a Sant'Eustorgio 1468, importants per l’estudi de la perspectiva La seva etapa de maduresa és la de la producció de l’inacabat políptic del cardenal Della Rovere 1488 La influència renaixentista és més forta en la seva darrera etapa a Brescia, a la qual pertany la pintura L’estendard dels Orzinuovi 1514 Exercí una gran influència en la regió llombarda

Fou redactor de “La Almudaina” i collaborador de “Sóller”, “El Correo de Mallorca” i “Las Noticias” de Barcelona Escriví la novella breu Madò Tiana 1934 i diversos reculls de poemes Rapsòdia crepuscular 1962, Tres cançons de ruralia 1964, Cançons de darrera hora 1966 —tots tres illustrats per Josep Verdaguer—, i Cançons d’ahir encara , que deixà inèdit També fou autor teatral, amb peces com Més enllà de l’amor estr 1929, Maria Àngela 1932, A la llum dels estels 1934, Canamunts i Canavalls 1935, Resistir 1936, Més enllà del deure estr 1937 i Temps de vals estr 1949