Resultats de la cerca

El seu fill, David Leendert Bamberg 1786-1869, arribà a ser mag de la cort holandesa Tobias Bamberg 1812-1870, fill d’aquest, fou també mag a la cort, a més de lingüista L’únic fill de Tobias, David Tobias Bamberg 1843-1914, deixà la carrera d’actor a 24 anys per convertir-se en mag i acabà essent nomenat també prestidigitador reial, sovint ajudat pel seu fill Theodore Bamberg Okito , 1875-1963 Fill d’Okito fou David Theodore Bamberg Fu-Manchú 1904-1974, l’últim component de la dinastia

Es forma per divisió del zigot produït per la unió de l’ovocèllula del sac embrionari amb un nucli espermàtic del tub pollínic Els teguments del primordi seminal es transformen en l'episperma, que embolcalla i protegeix l’embrió, el qual és acompanyat sovint d'endosperma L’embrió, un cop format del tot en la llavor, entra generalment en un període de letargia, que acaba en germinar la llavor Un embrió d’angiosperma desenvolupat comprèn la radícula, un o dos cotilèdons, l’hipocòtil, l’epicòtil i la plúmula

Té el cos robust, esvelt i elegant el cap és llarg i acaba amb un morro aplanat, les orelles són petites i dretes, i la cua, llarga El pelatge és curt i pot ésser uniformement negre, gris, blanc o terrós, tigrat amb ratlles fosques sobre fons gris o terrós i també tacat de negre sobre fons blanc És alà i gos de guarda molt fidel N'hi ha dues espècies, segons la talla El de més talla també és conegut pel nom de gran danès o dog alemany

Ultra el text bíblic amb la massora, conté diversos tractats cronològics, massorètics i gramaticals, el més llarg dels quals és un diccionari on, per illustrar el significat de molts mots hebreus, hom dóna, en lletres hebrees, la traducció al català L’acabà de copiar i d’illuminar, per a ús propi, el 1382 l’havia començada el 1366, Eliša ben Abraham ben Benvenist ben Eliša, l’anomenat Cresques, que potser és el conegut cartògraf mallorquí Cresques Abraham El nom de la Bíblia prové de la família dels darrers posseïdors

El 1833 s’establí a París, on fou violoncellista de l’Opéra-Comique Més tard dirigí els teatres Français 1850-55, Champs-Élysées i Bouffes-Parisiens en aquest estrenà comèdies musicals frívoles pròpies i operetes, entre les quals sobresurten Orphée aux enfers 1858, La belle Hélène 1864, La vie parisienne 1866, La grande-duchesse de Gérolstein 1867, sàtira del militarisme prussià, La Périchole 1868, Les brigands 1869, etc El 1880 acabà la seva òpera i obra mestra, Les contes d’Hoffmann És considerat el millor autor de l’opereta francesa del Segon Imperi

Príncep de Venosa Es casà el 1586 amb la seva cosina Maria d’Ávalos, matrimoni que acabà tràgicament amb la mort de la muller i del seu amant Contragué noves núpcies amb Elionor d’Este, filla del duc de Ferrara Residí a Ferrara fins el 1595, que tornà a Nàpols Escriví madrigals a cinc veus continguts en sis llibres 1594-1611 i d’altres a sis veus, canzonette i obres religioses, com dos llibres de Sacrae cantiones 1603 El seu cromatisme audaç és posat al servei d’una expressió molt lliure

Guanyà el primer Gran Premi de Roma el 1901 amb la seva cantata Myrrha Dirigí a França, Alemanya, Gran Bretanya i Nord-amèrica La seva producció, molt abundosa, és adscrita a l’estètica impressionista Escriví obres d’inspiració religiosa, entre les quals es destaca Le Miroir de Jésus 1923, per a solo, cors, quintet de corda i arpa També és autor d’obres simfòniques, corals i de cambra Transcriví obres de Claude Debussy i n'estrenà Le Martyre de saint Sébastien 1911, obra de la qual acabà la instrumentació

Fou advocat Amb Franz Kafka, fou el màxim exponent de la crisi intellectual i social de l’època adoptà una actitud experimental iniciada amb la trilogia novellística Die Schlafwandler ‘Els somnàmbuls’, 1929-32, on analitzà la descomposició d’Àustria entre el 1880 i el 1918 Influït per James Joyce, escriví la novella Der Tod des Vergil ‘La mort de Virgili’, 1941, que acabà a l’exili en ella, el poeta llatí, vell i desillusionat, recorda en un llarg monòleg líric la seva vida anterior A més d’altres novelles, escriví també assaigs

Acadèmic 1709, autor del castell de Lunéville 1703-06, d’estil clàssic, acabà la catedral de Nancy 1742, començada pel seu mestre JH Mansard A l’església de Saint-Jacques de Lunéville 1730-49 s’apropà al barroc alemany Construí també diversos hôtels parisencs, com l’Amelot 1710-12 Hom el considera un dels creadors de l’ornamentació rococó interior de l' hôtel Soubise de París, 1735-40 Treballà també pel duc de Lorena i per l’elector de Baviera L’any 1745 publicà Livre d’architecture contenant les principes généraux de cet art

S'establí a Munic, i, conjuntament amb el compatriota Giovanni Antonio Viscardi, en dominà l’escena arquitectònica quan el barroc italià hi estava en voga Des que 1672 succeí Agostino Barelli com a arquitecte oficial, treballà bàsicament al servei de l’elector de Baviera, que l’envià a París en viatge d’estudis Completà la Teatinerkirche de Munic, de Barelli, i en reduí les dimensions, dirigí la decoració de la Residenz 1680-1701, acabà l’edifici central del Nymphenburg i projectà el gran castell de Schleissheim, prop de Munic