Resultats de la cerca

Professor de francès —i rector des del 1947— de la Universitat d’Urbino, fou un dels exponents màxims de l’hermetisme ja en època de la revista em> Frontespizio, on publicà 1938 Letteratura come vita , que fou gairebé el manifest del grup editor Aquest títol, que capgira la fórmula de G D’Annunzio vita come letteratura , ja indica que es pretén copsar el text poètic com una realitat dinàmica, interpretable no mitjançant operacions filològiques, sinó en funció de les exigències espirituals del lector És, doncs, una manifestació d’existencialisme catòlic De la seva obra cal recordar Della…

Guionista amb Roberto Rossellini Germania anno zero , 1948 i Giuseppe De Santis Riso Amaro , 1949, de primer realitzà documentals sobre temes socials, dins una línia de compromís polític, que continuà encara en el llargmetratge Achtung, banditi 1951 El 1954 dirigí Cronache di poveri amanti , basada en la novella homònima de Pratolini, una de les produccions més importants del neorealisme italià, i que li valgué el Premi Internacional del Festival de Canes Dirigí també La muraglia cinese 1958, documental, Il gobbo 1960, Il processo di Verona 1963, Banditi a Milano 1968, Roma bene 1971,…

Representant de la tendència racionalista desenvolupada a Itàlia els anys seixanta, s’ocupà en diverses publicacions dels problemes de l’habitatge plantejats els anys 1920-30 Entre les seves obres cal assenyalar el complex d’habitatges de Gallaratese, a Milà

A Roma fou redactor de La Riforma La seva obra literària, desenvolupada en el clima de la scapigliatura , es caracteritza per la recerca d’una nova tècnica estilística L’altrieri nero su bianco 1868 i Vita di Alberto Pisani 1871 són importants sobretot per l’habilitat estilística De l’època romana són La colonia felice 1874 i La desinenza in A 1878, els trets essencials de les quals són l’humor subtil i l’estil refinat

Fou construït el 1737 al costat del Palau Reial per iniciativa de Carles de Borbó, el futur Carles III d’Espanya, dins la política de renovament urbanístic de la nova capital d’un regne autònom Dissenyat per Giovanni Antonio Medrano, amb 184 llotges i una gran llotja reial, era el més gran i bell d’Europa Es bastí en vuit mesos i s’inaugurà amb Achille in Scirro , de DN Sarro amb llibret de P Metastasio El 1812, durant el govern del mariscal J Murat, Antonio Niccolini hi feu una nova façana, i el mateix arquitecte, ja sota la restauració borbònica, el refeu després de l’incendi del 1816 dins…

Inicià els estudis de violoncel quan tenia cinc anys amb el seu oncle G Zanetti, i a partir del 1832 estudià amb V Merighi al Conservatori de Milà Després de debutar com a concertista el 1837, emprengué una intensa gira de concerts per Europa El 1843, a Munic, entrà en contacte amb F Liszt, amb qui tocà a duet El 1846 es traslladà a Londres, on exercí durant tres anys de primer violoncel de l’Òpera Italiana Des de la seva inauguració el 1859, fou un dels intèrprets que més sovint participaren en els Popular Concerts de la capital britànica Entre els seus alumnes tingué R Hausmann, WE…

Estudià a Bolonya, on seguí cursos de violí i composició A partir del 1942 es traslladà a Odessa, on estudià direcció d’orquestra amb N Cerniatinskij Passà una breu temporada a l’Argentina, on dirigí l’Orquestra Simfònica de Tucumán 1948 i l’Orquestra Simfònica de l’Estat, a Buenos Aires 1949-51, i després tornà a Itàlia, on es feu càrrec de l’Acadèmia Santa Cecília de Roma A partir d’aleshores la seva carrera prengué una embranzida definitiva, especialment en el terreny de l’òpera Intervingué en el Festival de Glyndebourne 1961-62 i debutà al Metropolitan de Nova York el 1972 amb la La…

S’inicià en el cant amb l’Orfeó Català de Mèxic, on la seva família s’havia exiliat després de la Guerra Civil Espanyola Ingressà a la companyia del Teatro Bellas Artes, i el 1955 hi interpretà el seu primer gran paper, el Manrico d' Il Trovatore Per mediació de Victòria dels Àngels es presentà a una audició al Carnegie Hall, i tot seguit anà a Milà a perfeccionar els seus estudis A conseqüència d’un malentès amb l’empresa de JA Pàmies, no cantà mai a l’antic Liceu Gravà algunes sarsueles per a l’EMI espanyola El 1968 tornà a Mèxic

Entre el 1665 i el 1667 actuà com a violinista a la capella reial de Nàpols, on possiblement conegué el violinista Nicola Matteis, la tècnica del qual assimilà El 1667 cantà en la producció de Scipione affricano de F Cavalli Entre el 1668 i el 1677 residí a Roma, on es relacionà amb els músics més prestigiosos del moment, entre els quals hi havia el castrat Giovanni Francesco Grossi i el compositor Alessandro Stradella Des del 1673 estigué al servei de Cristina de Suècia com a violinista virtuós i com a director musical de l’orquestra de corda de la reina Viatjà esporàdicament a Londres i a…