Resultats de la cerca

Deixeble de Joan Vila i Cinca Estudià a Madrid, a Barcelona i a París També passà una llarga temporada a Brusselles Destacà arran d’una exposició a Barcelona 1920, pels paisatges del Vallès, a què sabé donar tota la gamma de colors suaus President del Cercle Artístic fins el 1936 i vicepresident de l’Agrupació d’Aquarellistes de Catalunya, figurà en molts llocs honorífics Premi d’honor del Saló de Tardor celebrat a Madrid l’any 1935 i premi extraordinari del concurs Barcelona Vista pels Seus Artistes 1930, aconseguí molts altres guardons pictòrics

Començà com a poeta Interessat pel cinema des del 1919, el 1925 fundà amb Ernesto Giménez Caballero el primer cineclub de l’Estat espanyol a la Residencia de Estudiantes de Madrid, on intimà amb Buñuel i Dalí Establert a París 1930, on presentà La aldea maldita de Florián Rey, hi fundà la revista Nuestro Cinema Els anys anteriors a la Guerra Civil —durant la qual fou executat— fundà nombrosos cineclubs i portà a terme una activitat que li ha valgut a França el nom d' el Delluc espanyol

Després d’una primera etapa d’un neoclassicisme academicista, seguí els corrents vienesos tot creant diversos edificis monumentals a Roma, en el període 1920-25 A partir de l’Albergo Ambasciatori tornà al classicisme anomenat aleshores romà antic Es convertí en l’arquitecte oficial i el màxim representant —sota Mussolini— de l’arquitectura feixista El 1931 dirigí la construcció de la Ciutat Universitària de Roma, concebuda en un to monumentalista en projectar els propileus i el rectorat El 1937 construí el pavelló italià de l’Exposició Internacional de París

Advocat, obert a les idees reformistes, fou elegit diputat als Estats Generals 1789 i, juntament amb Robespierre, lluità per l’alliberament de les classes baixes i per altres reformes democràtiques Dissolta l’Assemblea Nacional, fou elegit batlle de París 1791 i primer president de la Convenció Nacional 1792 Unit amb els girondins i membre del Comitè de Salut Pública, atacà Robespierre 1793 i fou proscrit A l’exili, amb Buzot i Barbaroux, intentà de revoltar Normandia, però, després del fracàs de Vernon, fugí a Bordeus, on, vençut, se suïcidà

Del cercle cortesà, formà part a Madrid de la tertúlia d’El Parnasillo El 1833 conegué David Roberts i dos anys després ingressà a l’Academia de San Fernando El 1838 i el 1840 exposà a Londres El 1842 s’expatrià i residí a París, Rouen i Brusselles Installat a Madrid el 1844, fou nomenat director de l’Academia de San Fernando i pintor de cambra 1845 Illustrà La España Artística y Monumental 1842-44 De dibuix pulcre, les seves composicions es distingiren per la justa combinació del paisatge i pel moviment dels personatges

Es formà a Karlsruhe 1888 i a París Artista polifacètic, obrí un taller de brodats a Florència 1892, i el continuà a Munic dos anys més tard Fou cofundador de la revista Vereinigte Werkstätten für Handwerkskunst 1897 Dissenyà també mobiliari i conreà l’escultura Típic representant del Jugendstil, la seva obra reflecteix constantment un moviment ondulant, centrat gairebé sempre en motius vegetals, que ell coneixia bé gràcies als seus estudis d’història natural previs als artístics Les seves columnes, entre fantàstiques i florals, el relacionen molt de prop amb Antoni Gaudí

Fou deixeble de Francesc d’AGalí i de Pau Gargallo a Bells Oficis Exposà individualment per primera vegada a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1922 El 1926 presentà a la Sala Nancy de Madrid una collecció d’objectes de vidre esmaltat, i el mateix any hi fou premiat amb primera medalla d’or per obres similars a l’exposició nacional Es traslladà a París 1930 i hi residí uns quants anys i exposà al Salon des Indépendants Exposà també a Londres 1929 i Barcelona 1943, 1946, 1966

Fill de l’artista faller Balbí Giner i Caballer, el 1931 obtingué el primer premi de l’escola de belles arts de València i el premi de Roma de les províncies de València, Alacant i Castelló El 1934 meresqué el premi de Roma per a Espanya Exiliat a França primer i després a Bèlgica, s’establí finalment a Perpinyà Rosselló Féu exposicions a València, Madrid, Barcelona, Roma, Florència, Praga, Brusselles, Baltimore, San Francisco, Nova York Carnegie Institute, París, Montpeller, Prada en ocasió del festival Casals i, sobretot, Perpinyà

Feu els primers estudis musicals a València amb Joaquim Moanzonís i anà després a París, Viena i Budapest on estudià amb Jenö Hubay, per tal d’ampliar-los amb una beca de la Diputació Provincial de Còrdova Fou membre de l’Orquestra Municipal de València d’ençà de la seva fundació 1943 fins al 1958, any que s’incorporà a l’Orquestra Simfònica de Madrid com a concertino Mantingué el càrrec fins a la seva jubilació El 1974 fou nomenat catedràtic de música de cambra del Conservatori de València

Fou mestre de capella a Toló, Arle i Tolosa de Llenguadoc i, del 1694 al 1700, de Notre-Dame de París Abandonà la música religiosa per la de teatre a causa de l’èxit de la seva òpera ballet L’Europe galante 1697, amb llibret d’Houdard de la Motte Campra escriví també òperes Tancrède, 1702 Camille , 1717 i divertimenti i òperes breus per a la cort de Versalles, on fou mestre de la capella reial La seva obra és considerada el nexe entre la de Lully i la de Rameau